Per fi m'he comprat la T-Casual. Després d'un any en fase de negació, expulsada per sempre de sota l'ala de la T-Jove, obligada a ser un adult funcional encara amb el sou d'un becari barbamec; sí, després de mesos i mesos en fals, he decidit llençar-m'hi i fer cas a Colau. Ja tinc T-Casual. I coincidint amb la tornada de vacances i el desconfinament explotant-me a la cara, he començat a moure'm amunt i avall com un guiri a Barna. Viatges il·limitats, tu. Sense transbords a contrarellotge ni gimcanes saltant del metro al bus i després al tram. Per prim anat on se m'ha manat sense posar excuses. Com si volgués recuperar totes les passes perdudes durant el primer confinament, he caminat el meu barri i el de cada un de vosaltres.
Una cosa que em captiva de la ciutat és com canvia de parada en parada. Del Paral·lel a la Diagonal, de Sants a Marina, de les Tres Torres al Raval... Havent crescut ja amb una Barcelona aparador en què la reivindicació dels barris es tornava motiu de debat polític, avui no paro de sorprendre'm veient quantes Barcelones hi ha. M'han enganyat, em dic quan trec el cap del metro, si Barcelona és infinita! Res a veure amb el pamflet turístic que m'explicaven els erasmus a la tercera birra, ni amb les pica-baralles que fan de pintar l'asfalt un conflicte nacional a les xarxes. Ara ja no vull saber-ne res de tota aquesta gent que assegura que només tal senyor o aquell altre han sabut "escriure Barcelona". Perquè sempre són senyors i sempre d'abans de les Olimpíades, per no dir la b-paraula. I sempre són els que descriuen només una Barcelona molt concreta. Però, de quina Barcelona parlen? I, si aquesta és l'única Barcelona que val la pena escriure, on queda la dels altres? On queda la meva Barcelona? On queda la Barcelona de la veïna? On queda la Barcelona de l'àvia?
La meva Barcelona és de carrers desordenats de pedra humida, tortura a l'estiu i malson a l'hivern. La meva Barcelona només té silenci quan dorm la mona i no demana rellotge si vius atent a les flaires que t'entren ple celobert. Encara que em passi els matins tancada a l'estudi, sé que a la meva Barcelona tot funciona quan per fi sento el crit del venedor d'orquídies, a cinc euros, senyora! O el de la veïna que seu al sol mentre intercala renecs més que problemàtics amb invitacions a li mengem el membre. Sembla que, malgrat la covid, la meva Barcelona segueix dempeus. És la Barcelona del bar Pepe2, i 3, i 4, la de la salsa timbera que ressona cada dissabte per recordar-nos que és dia de fer neteja; la Barcelona especialista en menjars de borratxera: pizzes al tall, kebabs, samoses i llom amb formatge. De les innumerables iniciatives culturals que fan bategar el dia a dia: llibreries, teatre, bars musicals i sales de concert. Ara, aquesta és només la meva. Perquè cada cop que agafo el metro per feina surto a la Barcelona d'algú altre. A la de la meva companya, posem per cas, ordenada i quadrada com un excel, com ella, però amb els noms dels carrers indicats a la babalà, segurament per tenir-nos a tots els forasters ballant de xamfrà en xamfrà mentre busquem la referència al Google Maps. A la Barcelona de la meva companya li envejo les nits tranquil·les i els terres nets. La gent és alta i els carrers són amples. No hi ha ni vòmits ni llaunes d'Estrella. Quan hi vaig agafant el bus, pujo Barcelona amunt amb totes les altres dones que també canvien de barri per feina. Algunes amb uniforme, d'altres amb texans. Em pregunto si algú els hi ha demanat mai, quina és la seva Barcelona.
Per amigues meves sé que també hi ha la Barcelona de quan Barcelona era només d'ella mateixa. Quan era d'alguna manera. Una Barcelona en què per força et coneixies amb tota l'escala perquè no havies de canviar de barri cada dos d'anys. Quan podies fer-ne llar i vida, de la ciutat. Suposo que també podria ser la Barcelona de la meva àvia. La Barcelona dels balls a l'envelat, la Barcelona on sortien amb la colla a ballar sardanes; la Barcelona de la platja, a anys lluny de ser massificada, on va conèixer l'avi i es van enamorar. És romàntic i entretingut, però si Barcelona és més que una ciutat, si és que és una idea, no pot ser-ne només una. És impossible. Més enllà de les meves cabòries, ho hem vist reflectit en tots els mapes de la covid-19. El virus no hi entén de fronteres, però sembla que si que hi entén de zones, barris i classe. No podem ignorar el mosaic trencadís que fa la nostra ciutat, alhora que no podem plantar-nos als seus límits per decidir qui se la pot fer seva i qui no hi podrà entrar. Perquè Barcelona no només és meva, ni teva. Barcelona és també de qui entra a viure-la, treballadors, estudiants o passejants. Si la desconnectem del seu voltant, si no busquem entre tots una solució en la mobilitat per accedir a la ciutat així com l'habitatge per viure-hi, cada cop hi haurà menys Barcelones. I el trencadís s'anirà fent petit, homogeni, avorrit i, bé, ja no serà Barcelona.
