La púrria nostrada habita entre els bassals de merda i fang de la xarxa catalana. Busquen, des de fa anys, el moment oportú per treure el cap i alçar la veu quan tenen la mínima oportunitat de fer-ho. Criden molt, t'interpel·len perquè els responguis i t'indignis amb els seus gemecs intolerants. Viuen d'això, de fet: de la provocació i la victimització de saber-se fets de la més baixa estofa de la nostra societat.
Diuen estimar el país quan el que de veritat volen dir és que només accepten en gent que pensin, que sentin, que creguin, que vesteixin, que parlin i que votin exactament com ells creuen que ho has de fer. Són fruit dels temors infantils a tot allò desconegut, però també de la intolerància més obtusa i malaltissa. Han trobat en la frustració i el desencís d'unes formacions independentistes mediocres i en les hores més baixes —tocades per la repressió, la manca de previsió i les picabaralles personals i partidistes— la millor recepta per intentar créixer. Perquè ells es venen com gent valenta, ferma i per sobre de tot molt i molt patriota. Alguns es fan dir apolítics, de centre o també nacionalistes conservadors. També es fan di identitaris —com ho fa bona part de la nova onada ultradretana que arrasa Europa. I evidentment, com la resta d'extrema dreta, mai accepten que els identifiquin amb aquest concepte perquè els «ultres» sempre són els altres. Ells no són racistes ni xenòfobs, són «entreçats», són gent d'ordre que volen una «Catalunya catalana».
Són uns grans venedors de fum i parlen a tothora de «processisme», amb unes al·lucinants dosis de populisme de mercat de vell que més d'un els hi compra per ignorància, per desesperació o per esgotament. Diuen que perquè Catalunya sigui independent només es necessita fermesa amb els propis ideals, coratge i una pàtria ben neta de sang forastera. Ni tàctica ni estratègia. Ho resumeixen tot en una qüestió identitària i testosterònica de puresa, pit i collons. Acusen de traïdors i vividors a tot aquell que no els hi riu les gràcies a la seva islamofòbia i el classisme que traspua cada merda que esputen per la boca. Des de la comoditat de les seves torres d'ivori es pixen amb els presos i els exiliats, per «covards» i per «venuts». Tenen els seus propis grups anònims i canals de difusió i busquen constantment provocar reaccions per tal d'amplificar el seu missatge enverinat. Tergiversen fets, manipulen notícies i fan córrer rumors falsos de la mateixa manera que ho fan les claques de Trump, de Salvini, de Vox, o els lepenistes de Rassemblement National. Llencen boomerangs constantment a través de la xarxa i no són pas pocs els que cauen a la trampa de la provocació constant. Al cap i a la fi és la manera ràpida, economica i eficaç per fer-se sentir.
Són la púrria nostrada i viuen entre nosaltres amagant-se sota l'estelada i rere diferents noms: Som Catalans, Moviment Identitari Català o usurpant les sigles històriques del Front Nacional de Catalunya, manllevades en primera instància —entre d'altres— per un exregidor de l'espnayolíssima Plataforma per Catalunya de Josep Anglada. Són pocs —afortunadament— i no són pas nous. Molts d'ells fa anys que deambulen per l'independentisme, de quan aquest moviment érem pocs i mal avinguts, ells ja ho intentaven sota les sigles d'Unitat Nacional Catalanat, Identitat Catalana, infiltrant-se a Estat Català o usurpant un altre nom històric com el de Nosaltres Sols. Alguns ja venien de més lluny i eren els titelles dels neonazis de CEDADE quan un 1978 van intentar fabricar el fantasmagòric Partit Nacionalsocialista Català. Però ja siguin sigles velles o ja en siguin de noves, sabeu que tenen en comú totes aquestes organitzacions? Que són la joguina preferida de l'Estat i del seu clavegueram: un espantall d'odi i de divisió entre l'independentisme. La criatura perfecta per mostrar als ulls de tothom un independentisme excloent, intolerant i equiparable a l'extrema dreta més nauseabunda. Sense magnificar-los ni menystenir-los, nostra serà la feina perquè segueixin condemnats a l'ostracisme de la més profunda irrellevància. No passaran.
