L’últim que se'n va de la festa

[Contes. John Cheever. Editorial Proa. Traducció de Jordi Martín Lloret]

Per als qui som obsessius, que un escriptor construeixi un univers sencer als seus llibres és un acte de generositat. ¿Com s’explica, si no és amb l’ànsia de donar, aquest esforç per deixar fixada una visió del món? ¿Com s’explica la fe de creure que la llum que dónes servirà per veure-hi millor? John Cheever estava tan entregat a la seva obra que quan el llegim sembla que estiguem posseint un cervell. He passat mig agost llegint-lo i ja no deixarà d’acompanyar-me. Hi he trobat una sensibilitat finíssima, una visió del món abocada a l’entusiasme, obsedida a trobar “la qualitat moral de la llum”. Cheever convida a una lectura física i possessiva, i ell mateix diu que el seu ideal de prosa és el que fa córrer la vitalitat com si anés damunt d’un cable tensat. És un escriptor que treballa els seus temes pensant en la línia fina i molt tensa que separa el cos del cervell, precisament perquè ell es va barallar tota la vida amb aquests límits.

Les 900 pàgines dels seus ‘Contes’, publicats a Proa amb una traducció meravellosa de Jordi Martín Lloret, despleguen el millor retrat de les llums i les ombres de la vida nordamericana al segle XX, i s’hi nota l’herència de la millor literatura de la seva tradició. Hi ha la foscor de Hawthorne, la cruesa de Faulkner, la gràcia de Fitzgerald, la vitalitat de Hemingway, la profunditat de Bellow. Els contes comencen al centre de Manhattan i es van allunyant cap als suburbis benestants de Nova York. Itàlia també hi surt molt, perquè allà Cheever hi troba la falsa mística que es munten els exiliats americans per fugir d’un destí que creuen massa tòpic.

Cheever ens explica les seves històries des d’un lloc molt pensat i viscut. El narrador d’aquests contes no és un simple explicador de coses. És el testimoni d’un temps, i per això de vegades agafa un punt profètic. Les coses només es poden afirmar des d’una posició de superioritat, elevant-se per damunt de la teva època. Cheever ho sap, i no tria aquest punt d’observació per casualitat. És la diferència entre els escriptors i els vulgars retratistes. Ell ens vol explicar la desfeta del somni americà des de dins, perquè l’ha viscut. Ha patit la pressió de les aparences, que el va dur a amagar la seva homosexualitat. Ha patit els terrors de les addiccions al sexe i a l’alcohol, i ha patit per mantenir una família unida malgrat tots els seus dubtes morals.

Cheever es descrivia a si mateix com un provincià ingenu, sobretot quan li convenia. Com que va néixer a Quincy, Massachussets; sempre podia dir, com escriu al pròleg dels contes, que ell havia estat “un jove que s’escandalitzava d’allò més en descobrir que uns homes i unes dones sincerament decorosos reconeixien en els seus embolics una amargor eròtica i fins i tot cobdícia”. Podia dissimular la seva mala llet còsmica sota aquesta aparença de sorpresa recordant quan va arribar a Nova York i va trobar aquell caos moral de gent aparentment normal que amagava dobles vides fosques. Està perfectament explicat en aquesta frase d’un conte brillant, ‘El marit rural’: “A la Cinquena Avinguda, davant d’aquell Atles, amb les espatlles corbades sota el pes del món, en Francis va pensar en l’esgotament que li suposava haver de contenir-se físicament dins les pautes que havia triat”.

Es veu que Matthew Weiner, el creador de “Mad Men”, llegia en veu alta el pròleg dels contes de Cheever als seus guionistes abans de començar cada temporada. Unes frases d’exemple: “Les constants que busco en aquest inventari a vegades antiquat són un amor per la llum i una voluntat de descriure una mena de cadena moral de comportament. Calví no va tenir cap paper en la meva educació religiosa, però pel que sembla la seva presència habitava en els graners de la meva infància i m’ha deixat una amargor excessiva”. Weiner, un altre escriptor amb una mala llet considerable, intueix la profunditat que hi ha rere l’aparent frivolitat d’aquest frase.

Cheever veu de seguida la part fosca de la vida aparentment feliç dels seus contemporanis, però la gràcia és que ell en forma part, i que li agrada el món on vivim. No és un provincià ressentit i queixós. Al contrari. L’obligació que s’autoimposa és la de buscar la millor llum per a cada ocasió, embellir tot allò que mereix ser explicat. Per això conviu amb les aparences, conviu amb les contradiccions i les explica en aquests contes. Hi trobem una desfilada de nens que viuen com a accessoris dels seus pares frívols, homes que es fan grans i sense la força de la joventut es tornen grisos i apagats, borratxos acabats que són la veu de la consciència de la seva classe social, dones atrapades en el seu paper d’objectes decoratius.

Cheever és l’home que els escolta a tots, que sap que “la ciutat és plena de revelacions accidentals, crits d’auxili mig ofegats i desconeguts que t’ho expliquen tot davant la mínima sospita de comprensió”. Sap també que al final, i així acaben molts dels seus contes, “aquí tothom està bé”. És el drama profund i alhora banal dels seus contemporanis, “massa egoistes o massa desafortunats per atenir-se a les regles que garanteixen la permanència d’una societat”.

Una de les coses que més m’agrada de Cheever és el desfici que té per tot el que l’envolta, que no és res més que una curiositat insaciable barrejada amb una vitalitat sense fons. Només amb aquesta ànsia de voler viure-ho tot es pot forçar l’estil i escriure frases grandiloqüents que funcionin, i que en boca d’altres quedarien impostades. Aquesta és d’un conte que es titula “Una visió del món”, i és dels millors de l’antologia: “El cel era blau. Semblava música. Acabava de tallar la gespa, i la seva olor encara es respirava en l’aire. Això em va recordar les insinuacions i les promeses d’amor que coneixem quan som joves. Al final d’una cursa et llances damunt l’herba al costat de la pista de cendra, intentant recuperar l’alè, i l’ardor amb què abraces la gespa de l’escola és una promesa que seguiràs tots els dies de la teva vida”.

La frase explica les ganes tremendes que té Cheever d’esprémer tot el que hi ha al seu voltant, l’ànsia que cal per viure la vida com si fos un regal. Si es pot dir que és un escriptor físic, com ell mateix reconeix, és perquè ho vol filtrar tot pels sentits i mai no en té prou. Per això, com diu al mateix conte, el cor li batega amb força quan veu la gent abandonar la pista de ball al final d’una cançó o quan veu una multitud recollint les seves coses i marxant de la platja, com si en el gest de marxar veiés les energies i la desconsideració de la vida mateixa. La frase no és menor. Som davant d’un senyor que s’ofèn quan la gent desatén la intensitat de l’espectacle de la vida. I per això es posa a escriure, per “refermar els meus somnis, la seva legitimitat, en un món incoherent com el nostre”.

Als seus diaris escriu que quan recorda gent de la seva família només li venen al cap les seves esquenes. Això és perquè sempre marxaven indignats dels llocs, i Cheever diu que vivint així no van veure acabar res a la seva vida. Jo sempre era l’últim a marxar, diu. I és així com escriu: amb l’experiència i la saviesa de qui es queda fins al final de la festa a veure’n les últimes conseqüències. Amb l’angúnia de veure com els altres marxen abans perquè no entenen ni aprecien prou l’espectacle d’estar viu. Cheever diu que l’eufòria és la sensació que la vida no és res més del que sembla. S’ha d’haver viscut molt per poder escriure aquesta frase.

[La vida de Cheever, que va deixar explicada als seus famosos ‘Diaris’, ajuda a veure d’on treia la llum per il·luminar la seva foscor. Com que això ja és un altre article i aquest se m’ha fet llarg, el deixo per la setmana que ve]

Fem servir cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis mitjançant la personalització de l'accés a la nostra pàgina, així com per mostrar-vos publicitat relacionada amb les vostres preferències mitjançant l'anàlisi dels vostres hàbits de navegació. Si continueu navegant, hom considera que n'accepteu el seu ús. Podeu canviar-ne la configuració o obtenir més informació accedint a l'avís legal del peu del web.

Més informació

Acceptar cookies

POLÍTICA D'ÚS DE LES COOKIES.

¿Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al vostre ordinador a l'accedir a  pàgines web determinades. Les cookies permeten a una pàgina web, entre d'altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, segons quina informació continguin i de quina manera s'empri, poden servir per  reconèixer l'usuari i facilitar-li la navegació i l'ús que en faci de la pàgina web.

¿Quins tipus de cookies fa servir aquesta pàgina web?

• Cookies d'anàlisi: Són les que, ja siguin  tractades per nosaltres o bé per un tercer, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris que hi accedeixen,  per tal d'efectuar la mesura i l'anàlisi estadística del ús que en fan els usuaris en general dels servies ofertats a la pàgina web. Amb aquest objectiu,  analitzem la vostra navegació per la nostra pàgina, amb finalitat de millorar-ne el servei i el ventall d'ofertes que li oferim.

• Cookies de personalització: Són les que permeten a l'usuari accedir al servei amb algunes característiques de caràcter general predefinides, en funció d'uns criteris establerts al terminal de l'usuari. A tall d'exemple podem esmentar l'idioma, el tipus de navegador a través del qual s'accedeix al servei i la configuració regional del punt d'accés al servei, etc.


• Cookies publicitàries: Son les que, ja sigui tractades per nosaltres o per un tercer, ens permeten gestionar de la forma més eficient possible l'oferta dels espais publicitaris que hi ha a la página web, tot adequant-ne el contingut de l'anunci al contingut del servei  sol·licitat o a l'ús que en faci l'usuari de la nostra pàgina web. Per axiò, analitzem els vostres hàbits de navegació a Internet i podem mostrar-vos publicitat relacionada amb el vostre perfil de navegació.


Podeu permetre, bloquejar o eliminar les cookies instal·lades al vostre equip mitjançant la configuració de les opcions del navegador que empreu al vostre ordinador.