Sembla que les autoritats del Pakistan han descobert en les últimes hores què s'hi cou a les aplicacions de cites. Com si es pensessin que serveixen per passar el rosari en companyia, aquell país ha decidit en les últimes hores tancar fins a cinc aplicacions, entre les quals Tinder i Grindr, per contingut immoral. Fins i tot fa riure, si no fos perquè en aquell país estan penades les relacions extramatrimonials i les homosexuals. Malgrat les penúries que passen els habitants d'aquell país que no poden gaudir de la seva llibertat sense por a acabar a la presó, les aplicacions de cites van en augment a tot el món en plena pandèmia, just quan morrejar-se amb algú "desconegut" s'ha convertit en un esport de risc.
Són l'autèntic fenomen social del segle XXI. Ja no només s'hi apunten aquells que, a una certa edat, troben que el cercle social els ha quedat molt minvat i faltat d'expectatives, sinó que també s'hi apunten els més joves a aquella edat en què cada dia coneixes algú nou. I per si això no fos suficient, la pandèmia i el confinament ha fet que moltes d'aquestes aplicacions hagin arribat al seu rècord d'usuaris en aquests mesos penosos.
La meva amiga M és una d'aquestes noves usuàries. Perfil de dona independent i bonica a rematar, no va trigar gens a iniciar converses amb homes, algunes de les quals van ser prou entretingudes com per plantejar-se una cita. Una cita en temps de pandèmia després de setmanes i setmanes de canviar de punta de sofà per tenir la sensació que els dies eren diferents. Qui es resisteix a que li toqui l'aire literal i metafòricament després de setmanes parlant amb les parets? Va ser prudent i no es va saltar el confinament per donar-se una alegria, així que quan va arribar aquest oxímoron que ens hem empassat de la nova normalitat va començar a tenir cites. Eren les primeres sortides de Tinder i hi anava una mica insegura, ens donava les coordenades de la trobada en qüestió a les amigues (una altra d'aquelles coses que fem les dones com si fos normal que per quedar amb algú pensis que pots córrer un risc). La meva amiga M tenia un avantatge respecte a les cites concertades fora de pandèmia i que poden resoldre els dubtes de la carn més ràpidament: amb alguns dels seus pretendents havia estat parlant cada dia durant hores al llarg de més de dos mesos, així que el temps l'havia ajudat a fer una tria més acurada als seus interessos.
Ha acabat l'estiu més estrany de la nostra vida, frase que ja és un tòpic i comença a puntuar en negatiu, i la meva amiga M continua a Tinder i sense parella. Ningú li treu, però, els plecs que se li fan al voltant dels ulls quan riu sota la mascareta perquè ella sola, bromeja, pot provocar un brot i un rebrot. És el que té morrejar-se amb un "desconegut" en temps de pandèmia.
Tot i que el maleït virus té un ADN ideal per carregar-se l'essència de l'espècie humana, tot allò que tenim de socials (i carnals), ni ell ni el Pakistan (ni Boris Johnson, que va prohibir les relacions sexuals entre no convivents) podran contra l'instint més animal de l'espècie. Estem dissenyats per assumir aquest risc.
