L’amor fa els àngels així

Blai Bonet obre ‘Míster Evasió’ amb una cita de Pasternak que diu: “Aquí, on, de vegades, obrir la finestra és com obrir-se les venes”. No és gens estrany, perquè ‘Míster Evasió’ és una novel·la sobre el fàstic. Publicada el 1969, explica la història d’un escriptor jove que fuig a Ginebra per escriure. Des d’allà, lluny, relata la seva adolescència putrefacta a la Barcelona dels anys seixanta. Els ulls d’aquest noi desafien el seu entorn decadent i juguen, creuant la ciutat de la Bonanova al barri Xino, a explicar-nos la degradació que una ciutat destruïda produeix sobre els que hi viuen.

És una novel·la diguem-ne experimental, que barreja tècniques i juga amb el lector i és, d’alguna manera, una paròdia del Quadern Gris. Aquest llibre també és el diari d’un estudiant empordanès a la capital, però és l’altra cara de la Barcelona refinada que descriu Pla als anys vint. Ara la ciutat és “una catacumba d’homes a mig fer i a tot catalanar”. És un llibre ple de joves amb la mirada buida, de pares que no eduquen els seus fills, d’homes que fugen, de perdedors, de rendits. A ‘Mister Evasió’ hi bateguen les ganes salvatges d’explicar un món enfonsat, i de fer-ho amb ràbia.

És un llibre descarnat que llegit avui ens torna a recordar i a retreure com hem oblidat i menystingut la Barcelona que ens han explicat els escriptors catalans. Ens hem deixat robar la ciutat pels mites de l’esquerra caviar, que han monopolitzat tots els discursos i les lectures. S’ha de repetir per no oblidar-nos-en: és sobre l’oblit de la Barcelona de Blai Bonet, i de tants altres, que s’ha construït la ciutat de Marsé, la Barcelona que encara avui es reivindica com a autèntica.

Mentre llegia ‘Míster Evasió’ vaig veure aquestes pàgines del dietari de Blai Bonet que parlen de Gabriel Ferrater i que fan molta angúnia. Bonet i Ferrater són de la mateixa generació. Un mallorquí, l’altre de Reus, dos perifèrics en una Barcelona perdedora, on ells no podien fer gaire cosa més que riure de la seva pròpia derrota.

He llegit molts elogis i moltes pàgines dels amics de Ferrater recordant-lo. En gairebé totes – parlo dels companys de generació, Barral i companyia – hi trobo una mena de to perdonavides, entre la compassió i la pena. Són els amos del camp de concentració que tenen pietat d’un home que, en el fons, veien una mica inferior, encara que facin constantment elogis a la seva intel·ligència. El veien com un estrany en el seu món. Un que no era ben bé dels seus. En definitiva, veien un catalanet.

En aquestes pàgines, Bonet escriu sobre Ferrater d’igual a igual. Explica com el veia començant a ser feliç quan barrejava alcohol i conversa. Explica la recerca desesperada de companyia, de complicitat, d’humanitat, com bevia “per poder recordar, per poder recordar molt, tot, i per augmentar d’intensitat”. Em sembla que els dos es devien entendre una mica, tot i que literàriament venen de galàxies diferents.

Només entenent tota la llum i tota la foscor de Ferrater li pots dedicar una frase tan bonica com aquesta: “L’amor fa els àngels així: a punta de ganivet, a destralades”. Bonet escriu que Ferrater va viure per escriure la seva obra i després es va matar. No he llegit gaire gent que digui el mateix. Pensar això dóna un sentit de propòsit i de transcendència molt gran a la vida de Ferrater. No vivia per a la comèdia, vivia per a deixar dit el que volia dir, i després prou.

En aquesta Barcelona de l’esquerra divina, Bonet i Ferrater coneixien el fàstic. Aquestes pàgines fan molta angúnia perquè són l’avís del que pot tornar a passar. Són l’exemple de com la comèdia destrossa fins i tot la gent que té alguna cosa a defensar. Ells van veure com els guanyadors de la guerra van matar-se bevent per justificar que havien renunciat a l’existència. Bonet i Ferrater van caminar per aquest marge tan estret que hi ha entre la vida buida i l’existència transcendent. Se’n van sortir perquè eren genis, però hi ha una pila de cadàvers que van quedar pel camí.

A ‘Míster Evasió’ hi ha un avís per a navegants, per si algú té la temptació de deixar-se guanyar per la inèrcia i cedir al discurs que aniran escampant els i les ploramorts de Marsé: “La veritable destil·lació de la guerra es recull quan ha arribat la pau. Quan, a l’hora de fer el bé, sentim el mal com una estructura que ens organitza la vida. No hi val dissimular-ho amb nous estils novel·lístics, poètics”.

 

  • Comparteix