Som com les onades de calor o les llevantades catastròfiques. Les polèmiques sobre l'ús del català cada vegada són més freqüents i cada cop arriben més polaritzades i agres. Sovint queden limitades a Twitter, però creixen amb una força destructiva (i autodestructiva) impressionant.
No entraré en el debat sobre Drama (sèrie amb una Elisabet Casanovas novament radiant, per cert), perquè ahir el que em va marcar més no són les opinions d'uns i altres, sinó el context social en què ja s'estan produint aquesta mena de debats.
El context és el de l'absoluta desesperació dels parlants d'una llengua que mor. És un context contaminat pel no poder més, per la impotència de veure com la llengua s'escola per mil forats i com cada vegada queden menys mans per tapar-los.
Els catalanoparlants implicats activament en la supervivència del català (una minoria) ens trobem en tal punt d'estrès sentimental que ens deixem endur per les entranyes i ens veiem amb la necessitat de denunciar cada mínim forat de més que aparegui en l'enorme colador, perquè ens sembla mentida que encara puguin néixer nous forats cada dia. I ens aboquem a la crítica amb més o menys encert argumental perquè el català se'ns mor als braços i en aquestes situacions no pretens ni tan sols ser brillant clamant al cel, només desitges desesperadament que la criatura respiri.
Som aquí, amb la criatura als braços. I per això som durs, desagradables, poc atractius. Perquè la situació és tan crítica -i les opcions de capgirar la situació, tan poques- que només ens queda compartir amb una ràbia a vegades imprecisa la desesperació, la sensació de solitud, i esperar que el crit de socors alteri alguna consciència entre els catalanoparlants despreocupats. Però no les altera. I no només no les altera, sinó que moltes vegades encara les aïlla més de nosaltres.
Però avui no penso culpar-nos, perquè estem parlant de la possible mort de la nostra llengua, de bona part de la nostra cultura, i només faltaria que sempre haguéssim de fustigar-nos perquè cridem massa en no notar el pols a la criatura. No escric això per condemnar la desesperació ni la manera en com s'expressa. Crec que és més urgent condemnar la fredor i la inacció d'aquells que es limiten a observar-nos i a subratllar-nos aquesta desesperació.
Estan desesperats, diuen quan una Vilallonga de torn parla. Sí, ho estem. La nostra llengua, la teva, se'ns mor. I això ens fa més inestables i terriblement emocionals. I a la desesperació que ens genera aquest ocàs mil·lenari encara hi hem de sumar el vostre tuit en què -en aquesta mateixa llengua!- us limiteu a remarcar que estem desesperats. Ho remarqueu, a més, des d'una visió normalment partidista i de batalla curta, utilitzant la llengua per combatre les vostres fòbies polítiques.
Sento molta pena per nosaltres i per aquesta llengua que de mica en mica es va consumint. No estem sabent o volent salvar-la millor. Però encara sento més pena -i incomprensió- pels que, en una emergència com la que estem patint, se centren en denunciar la desesperació dels altres i, de retruc, convertir en víctima la tercera o quarta llengua més parlada del món. En una cruïlla tan delicada, han decidit asseure's al marge per ridiculitzar els que vivim desesperats per la situació de la nostra -la seva- llengua. La nostra -la seva- cultura. La nostra -la seva- història. I això és, entre moltes altres coses, desesperant.
