La setmana abans de l'amarga victòria de l'extrema dreta a Perpinyà, m'hi passejava acompanyat d'un bon amic nordcatalà. Va ser ell que em va recordar que aprofités els darrers dies per passejar per la ciutat sense una alcaldia del capitost xenòfob, Louis Aliot. El meu amic, mal li pesava fins al darrer centímetre del seu cos, ho tenia claríssim: el candidat de Rassemblement National guanyaria la segona volta de les eleccions municipals a la capital del Rosselló. Massa dècades de governs familiars del Alduy, en Pujol i les seves xarxes clientelars. Un còctel perillós de desafecció, desencant, demagògia populista i xenofòbia a un territori empobrit, envellit i deixat de la mà de Déu per l'administració francesa, on el sistema pervers de dues voltes ha acabat d'obrir les portes de la ciutat a Louis Aliot.
Veient els resultats electorals dels darrers anys s'albirava el desastre i que el cordó sanitari s'esberlés tard o d'hora fent el malson realitat. Així ha estat, perquè Aliot ha aconseguit 2000 vots menys que als comicis de 2014 i malgrat tot ha acabat guanyant les eleccions de 2020. Al cap i a la fi, l'esquerra ja era desapareguda i la dreta cada cop s'assemblava més a l'extrema dreta. La batalla cultural de la formació xenòfoba havia guanyat la partida del relat abans de guanyar les eleccions: és per tot plegat que Aliot ha guanyat els comicis amb poc més de 15.000 vots en una ciutat que hi viuen més de 120.000 persones. I ha quedat més que demostrat que no n'hi ha prou amb el vot d'emergència i la pinça al nas per barrar el pas a l'extrema dreta, perquè sense un projecte il·lusionant el «partit» més recolzat esdevé l'abstenció, que és, en part, el millor trampolí per a la dreta populista.
Però Perpinyà no ha estat la primera gran ciutat catalana governada per l'extrema dreta durant el segle XXI. La primera ho va ser Badalona amb Xavier Garcia Albiol sota les sigles d'un partit —el PP— que no pot considerar-se com a tal. De fet, totes dues ciutats han servit de laboratori polític per a llurs formacions: Perpinyà ho va ser pels lepenistes amb una forta implantació i l'agitació del vot fins i tot entre la població gitana de la ciutat. I Badalona ho va ser amb la primera victòria d'Albiol l'any 2011 quan, sense cap mena de mania, el candidat popular va emprar el discurs nítidament xenòfob de la llavors en auge Plataforma per Catalunya per fer de l'odi al nouvingut un esquer polític carregat de verí. Badalona i Perpinyà, dues ciutats diferents però amb molts punts en comú, amb dos candidats que han fet del personalisme un dels seus punts forts i que s'han aprofitat com ningú d'una esquerra massa cops dividida, atomitzada, que ha preferit comprar el discurs de la dreta o jugar al Front Popular de Judea enlloc de plantejar alternatives engrescadores per tal de guanyar. Però no tot són desastres: la bona gestió de Dolors Sabater —malgrat les travetes constants del PSC i els hereus d'ICV— va posar sobre la taula el que era capaç de fer una esquerra transformadora, valenta i amb sentit de país. Una esperança en forma de llavor que també va treure el cap —molt tímidament, això sí— amb la candidatura L'Alternativa! durant la primera volta de les eleccions a la capital del Rosselló. Deixem doncs els laments i construïm alternatives a cada racó del país. Només així podrem deixar de lamentar i per fi anhelar els dies que vindran.
