Sortim al carrer i podem veure perfectament les gotetes dels diferents aparells excretors que produeix un cos travessant l'aire a contrallum de la nit d'estiu com míssils dirigits d'un nucli familiar a un altre, i en comptes de la tranquil·litat d'una victòria sentim una barreja de nihilisme i esgotament. Del rebrot ja se n'ocuparà la vacuna. D'una banda ha quedat clar que, si actuem col·lectivament, passen coses: toc de queda durant uns mesos, i s'aplana la corba de contagis. No estaria malament aplicar aquesta redescoberta de l'acció col·lectiva a la lluita per altres drets pels quals hem decidit rendir-nos sense ni tan sols intentar-ho. Imagineu que poguéssim renunciar al confort en nom d'un llibertat més fonda tal com hi hem renunciat per la simple por de morir? De l'altra, s'ha vist que, si no donem un sentit a tot plegat, si tot s'esvaeix en els escarafalls de la propaganda i la politiqueria, perdem les ganes i la fe i en comptes de maldar per la idea d’un futur ens conformem amb un retorn al passat, amb la normalitat.
La vacuna no és la solució, és solucionisme. Glossat per Evgeny Morozov a "To Save Everything, Click Here", el solucionisme és la idea que una millora tecnològica o científica resoldrà un problema social per ella mateixa. Internet havia de solucionar l'estupidesa de les masses democratitzant l'accés al coneixement, però ningú va preveure que també democratitzaria l'accés a la mentida. Costa més fer l'analogia amb les vacunes perquè els virus són un mal enviat per la terrorífica mare Natura i l'únic que fa sentit és erradicar-los. Però, si d'alguna cosa haurien de servir els terabytes d'articles i les tones de tinta que hem vessat per pensar la pandèmia, és per entendre que la covid-19 és indeslligable de dinàmiques humanes. El virus ens ha permès veure coses que no estaven bé i, quan la solució màgica de la vacuna arribi, aquestes coses romandran allà com el dinosaure de Monterroso.
Els humans tenim una forma de solidificar el saber per no haver d'estar pensant i reaprenent tota l'estona: la cultura i les institucions. La democràcia que coneixem és el fruit d'un aprenentatge i d'un canvi, no d'un retorn a la normalitat. I resulta que moltes de les institucions i del sentit comú de la democràcia liberal són coneixement cristal·litzat a còpia del xoc amb pandèmies. La mort causada per la Pesta Negra va canviar per sempre la relació entre treballadors i propietaris a les ciutats, obrint a tothom els gremis que abans eren hereditaris i democratitzant el mercat laboral. El Còlera va transformar l'arquitectura i l'urbanisme, instaurant noves pràctiques d'higiene i concepcions de l'espai que podem veure a la ciutat que ens envolta ara mateix. Què haurà canviat el coronavirus si desembre arriba la vacuna i tornem a on érem abans?
Com explica l'epidemiòleg Thomas J. Bollyky a "Les plagues i la paradoxa del procés", al llarg de la història els virus es van derrotar gràcies a l'esforç social i no a les vacunes, que trigaven molt a arribar. Dels esforços per combatre les pandèmies en van sortir les llavors del que seria l'Estat del Benestar. En canvi, analitzant el que passa a molts països pobres avui en dia, Bollyky demostra que l'ajuda mèdica del primer món que no té repercussions socials, pot tenir conseqüències negatives inesperades. Per exemple, els ciutadans del Níger són ara més pobres (pel que fa al PIB per càpita) que fa 25 anys, però una persona nascuda a Níger avui pot esperar viure catorze anys més que algú nascut al país el 1990. Estudiant el Sud, Bollyky demostra que és molt més important millorar les infraestructures, l'educació o el mercat laboral que llençar vacunes. Qui ha dit que no som capaços d'ajudar-nos a nosaltres mateixos de formes equivocades?
La idea d'una vacuna massa aviat sembla una broma de mal gust. Però és una paradoxa del progrés possible. Si, en comptes de fer l'aprenentatge social de totes les mancances que estem dient cada dia des de la premsa que palesa el coronavirus, tornem a la normalitat sense haver fet una digestió social, política i cultural; seguirem sent igual de fràgils. El solucionisme tecnològic permet un progrés material sense un progrés de l'esperit, i això és una bomba de rellotgeria política que ens correspon desactivar.
