El nostre racisme no és tendència

Son bons fins i tot colonitzant empaties, als Estats Units. Han aconseguit que el meu mur d’Instagram es tenyeixi de negre; que hagi escoltat un parell de cops la llista d’Spotify Black Lives Matter; que hagi buscat informació sobre la biografia de Malcom X; hagi vist els dos capítols de What's My Name: Muhammad Ali, i hagi llegit articles i entrevistes d’aquí i dallà sobre el conflicte racial i el racisme estructural nord-americà. Però de racisme n’hi ha a tot arreu. No cal anar-lo a buscar a l’altra banda de l’Atlàntic. N'hi ha a Lleida, a Premià de Mar, a Madrid i a Barcelona. N’hi ha als Mossos d’Esquadra, al Congrés dels Diputats i a la discoteca Waka. La diferència és que quan passa aquí, l’onada d’empatia no fa ni pessigolles a la crosta. A la crosta racista, vull dir.

És fascinant la facilitat amb què l’opinió pública es commou davant certs temes i n’obvia d’altres, com si fossin invisibles. Potser perquè quan el racisme el tenim al costat en sentim l’olor, n’escoltem el so, en tastem el gust agre i podrit. I no ens agrada. Ni en fem lemes que siguin tendència, ni obrim llistes de cançons, ni fonem a negre Instagram.

Aquesta setmana han sortit a la llum dos casos greus de racisme aquí, a prop nostre. Les patrulles ciutadanes apedregant un pis on viuen nois immigrants i el noi detingut per sis antidisturbis al crit de “jo sóc racista i tu ets un mico”. He resumit la pila de bestieses que aquell agent va disparar per la boca, per anar al gra. La tebiesa, fins i tot fredor, que aquests dos casos han tingut com a resposta per part de les institucions és molt preocupant. No es pot anar a mitges contra el racisme. No es pot vacil·lar. Perquè el temps que ens fa perdre el dubte, el guanya la injustícia. El racisme és implacable. L’antiracisme també ho ha de ser. Implacable, ferm i estructural. Perquè l’odi a la diferència aprofitarà qualsevol escletxa per escolar-s’hi.

L’altra cara del Wubi, el noi a qui un Mosso d’Esquadra li escopia ‘ets un mico’, podria ser la del Daura. Un músic afrobanyolí que va passar una fase de ràbia i frustració, desubicat entre dos mons: el blanc i el negre. Sense sentir-se d’enlloc. Va tocar fons, va tastar el racisme impregnat a les sales de vistes dels jutjats i a les plomes amb què els jutges dicten sentència. Va entrar i sortir de la presó. I ara fa poesia per bandits. La seva història l’explica el documental Negre de merda, de Manel Serrat. Mireu-lo, perquè és un antídot eficaç contra la indiferència. Acosteu-vos als Daura i als Wubi del vostre barri o de la vostra ciutat. Hi trobareu més de vosaltres que en Daura i els Wubi nord-americans.

 

  • Comparteix