"Vull que tot això acabi però no vull tornar a la vida que tenia" darrerament diferents persones m'han fet arribar aquest missatge. Amigues, familiars o pacients, totes elles tenen una cosa en comú, volen que el desconfinament finalitzi però no volen tornar a la "normalitat" que vivien.
Aquestes últimes setmanes hem pogut veure com s'intentava etiquetar a aquelles sensacions estranyes que moltes persones compartien davant la tornada a la "nova normalitat", parlant per exemple de la síndrome de la cabanya. I és que hi ha una tendència extrema a estandarditzar i posar nom a com ens sentim, posant l'èmfasi més en els símptomes que no en les causes. Així apareix per exemple la síndrome de la cabanya que ja havia estat descrita anteriorment en persones que havien patit reclusions forçades. Aquesta respon a aquelles emocions o reaccions que ens porten a no voler sortir de casa, perquè és on hem estat confinades i on ens sentim segures. Per contra el món exterior s'ha convertit en un lloc amenaçant.
De fet aquesta síndrome que no és una patologia ni un trastorn mental, seria un conjunt de símptomes o respostes emocionals, cognitives i motrius que sorgeixen després d'una experiència de reclusió forçada. Apareixen pors carregades de taquicàrdies, sudoració, hiperventilació (...) relacionades amb el món exterior. Això provoca que evitem sortir al carrer i si ho fem, fugir-ne ràpidament perquè ens sentim en perill. Evitar tot això és el que porta a molta gent (de totes les edats fins i tot infants) a no voler sortir de casa i posposar aquest retorn a la "normalitat".
Aquesta seria una de les reaccions emocionals que aquests dies ens estem trobant, però també és cert que hi ha un altre gruix de gent més introvertida i més avesada a estar a casa, que tot i no viure la síndrome de la cabanya també se'ls hi està fent difícil aquest desconfinament perquè havien arribat a trobar un bon equilibri i s'havien adaptat amb "certa facilitat" a la situació. De fet les persones més extravertides i acostumades a estar amb gent sembla que se'ls va fer més difícil l'adaptació inicial al confinament. Per contra persones més introvertides els està costant més la desescalada, ja que algunes se senten sobrepassades, atabalades i fins i tot jutjades pels seus entorns. Afirmacions com "no tinc ganes de quedar amb tanta gent! Ja estic bé a casa", "em diuen que sóc molt rara, però és que no necessito quedar amb gent "... Aquests dies són habituals.
Probablement amb el pas del temps aquests símptomes aniran desapareixent i s'adaptaran a la nova situació de forma gradual. Perquè davant un confinament tothom confina i desconfina al ritme que pot.
Però més enllà de tot això hi ha una altra realitat que està transversalitat a molta població i provoca que molta gent afirmi que "està rara" o "se sent estranya", que vol que això acabi però no vol tornar a viure com ho feia, perquè se n'han adonat que la vida que tenien i ja no la volen d'aquella forma. I és que dins la duresa extrema de molts moments del confinament, una gran part de la població ha pogut gaudir d'un dels béns més preuats de la nostra societat: el temps. Parar, adonar-te del pas del temps i ser conscient dels matisos de la nostra vida, ha fet que per a moltes persones hagi estat una experiència que hagi generat moltes preguntes i reflexions de gran calat. Alhora pot haver tensionat i posat en crisis les nostres formes de vida. Algunes persones han sentit de cop i volta un "run-run" que probablement fa temps que existia però l'estrès vital al qual solem estar avesades ens feia obviar. Seguir endavant i rumiar-hi poc per por al que puguem sentir sol ser una opció bastant estesa.
Hi ha gent que no ha viscut res de tot això, però n'hi ha d'altres que han sentit que algunes peces dins seu s'han mogut. I la tornada a les "normalitats" per alguna gent està sent molt complexa de gestionar perquè ara la mirada ja és una altra.
La vida ha trontollat i les nostres existències també. Per algunes aquest "run-run" és controlable i es pot incorporar en la seva quotidianitat tot i que queda allà com un pendent però per altres, aquest ha esdevingut un soroll eixordador que ha arribat a desestabilitzar i posar en crisis el món que vivien. I de sobte, ara apareixen l'ansietat, la por, les crisis, la tristesa...o les decisions que en el fons se sabien posposades.
Per a altres s'havien obert grans finestres d'oportunitats per a fer canvis profunds a nivell individual i col·lectiu. Però per a moltes persones que esperaven un canvi profund i global, l'esperança sembla que s'esvaeix amb la rapidesa que passen els dies i tot torna a la "(nova) normalitat", mentre apareix la frustració.
La majoria de canvis globals requereixen temps i neixen dels canvis individuals. I aquests se solen coure poc a poc. La remoguda vital està servida i ara dependrà de la capacitat i disposició de cada una de nosaltres per a prendre unes decisions o altres. Per alinear-nos i canviar el nostre món o deixar-nos portar per l'altre gran virus que ens amenaça: la por. Podem queixar-nos, renegar dels demés i frustrar-nos o bé mirar a la nostra vida i decidir quin paper volem tenir en tot això. Ara és moment que aquella vulnerabilitat personal i la fragilitat del món que vam sentir, siguin elements que en lloc de limitar-nos ens impulsin a prendre decisions.
Davant la intempèrie depèn tan sols de nosaltres decidir on volem trobar aixopluc.
