“El pitjor crim és abandonar”. La frase la pronunciava una Courtney Love entre indignada i abatuda davant d’una multitud de fans de Kurt Cobain poc després de la seva mort. Cobain havia deixat escrita una carta de comiat explicant per què es treia la vida i Love no va evitar anar-hi afegint els seus propis comentaris com aquest “No, Kurt, el pitjor crim és abandonar”. A la carta de comiat, Cobain explica que no suporta no sentir la vida i que prefereix acabar-la de cop que consumir-se lentament. La Vanguardia del 15 d’abril del 1994 obria les seves pàgines “Revista” amb tres planes dedicades a la mort de Cobain als 27 anys, una altra estrella perduda, envoltada de terrors, dubtes i heroïna. El “crim” perfecte per engrandir encara més la figura de Cobain. “La generación X pierde el rock de su desesperanza” titulava la crònica de La Vanguardia el company Joaquin Luna. L’estrella ja no deixaria mai de brillar.
Vaig descobrir NIrvana poc després de la mort de Kobain. Em va enxampar en una edat molt tendre, quan comences a escollir la música que vols escoltar perquè comences a definir qui ets. La música, l’estil i un Kurt que trobava deliciosament malgirbat em representaven. Havia començat a demanar als pares unes botes Marteens marrons i samarretes JBP que encara tardarien en arribar al meu armari, però sí que vaig aconseguir un pòster de tela en blanc i negre que vaig penjar amb quatre xinxetes al capçal del meu llit. Fa por, em va dir un dia l’àvia. Era un primer pla de la cara de Cobain amb els ulls pintats de negre.
Segurament era l’edat, però he tingut poques fal·leres més d’aquest tipus i, més enlllà del respecte per la mort d’una persona, el suïcidi d’un artista no m’ha semblat mai més un aspecte destacable, per bé que pugui donar-li un sentit nou a la seva música. Envejo altres coses, ara. Sí, segurament és l’edat, però he sentit molt la mort de Pau Donés sense que hagi estat mai una fan incondicional de la seva música. Moltes de les seves cançons s’han colat al meu cervell pràcticament d’una manera inconscient, a vegades pels ritmes i a vegades per les seves lletres despullades. Hi ha frases per emmarcar, que la vida es un sueño. M’hi vaig enganxar per sempre després d’entrevistar-lo fa tres anys, quan poc després d’anunciar la seva recuperació del càncer volia explicar que havia recaigut. No era una entrevista fàcil. Pensava com m’hi aproparia i com li faria les preguntes pertinents sense caure en el dramatisme i a la vegada sense ofendre’l. A més, jo lluïa una panxa de trenta-nou setmanes d’embaràs que hauria pagat per amagar durant aquella estona. Em semblava grotesca, tan plena de vida, per aquella conversa. Lluny d’això, la meva pròxima maternitat evident ens va ajudar a començar a parlar de la vida, perquè ell vivia arrapat a la vida. Vam parlar de la seva vida i de la possible mort, de la seva filla, del seu pares, del suïcidi de la seva mare quan era ell adolescent, dels vint anys de Jarabe de Palo, aquells vint anys vertiginosos. Massa, va dir. Vaig aprendre coses de la vida, aquell dia. Aquests dies s’ha repetit molt que Pau Donés ens ha donat una lliçó de vida ensenyant-nos el càncer fins a les últimes conseqüències i pel seu esperit vitalista. En aquella entrevista em va quedar clar que no se sentia especialment còmode amb les lloances d’aquest tipus. Si vas a una sala de quimio de Pau Donés en trobaràs molts. Val, però a tu et veiem i han tingut aquest somriure i aquesta manera de parlar que fa que ens mirem al mirall i ens preguntem si nosaltres, arribat el moment, sabrem fer el que tu has fet. No abandonar, somriure’ns fins el final i dir un adéu tan ben parit. Que la vida es un sueño que, malgrat tot, s’acaba.
