On és, el nostre Senyor Darcy? L'altre dia ho preguntava al grup de whatsapp de confiança. Les amigues mai fallen, ho tenim clar, però no sé si aquest cop esperava resposta.
Durant el confinament ens hem trobat totes caient una vegada rere l'altra en fantasies janeaustinianes, com tres adoelscents que tot just descobreixen la lectura. Ja sigui gestionant tinder com qui envia cartes perfumades, o al metro somiant amb el moment en què aquell noi ens agafi la mà si ensopeguem sortint a l'andana, per sorpresa, sense guants ni gel desinfectant; d'una manera o altra totes hem pensat en un senyor Darcy de confinament, posant en comú cada vespre aquesta nostra tensió pandemicausteniana. Pot ser que sigui perquè el principi de la pandèmia va coincidir amb una nova versió d'Emma als cinemes o perquè les setmanes s'han fet tan llargues que fins i tot la Lizzie Bennet de Keira Knightley ens ha valgut la pena, però el Sr Darcy ha estat, definitivament, monotema de conversa. I és que la nostra situació no ha quedat gaire lluny de la que podien viure les protagonistes d'aquestes novel·les: ens hem quedat sense feina, condemnades a estar-nos a casa sense fer res en tot el dia, llegint, tocant el piano o buscant marit des de la terrassa. Les nostres relacions han passat totes a picar pedra per correspondència i les passejades de les vuit han servit d'excusa per fer-nos ullets ordenadament amb el primer oficial que veiem. I no és pas culpa nostra; és que el virus ens ha pres la primavera. I, pobres de nosaltres, hem hagut de calmar la sang entre aquestes maleïdes quatre parets llogades a preu d'or made in Bcn. Al final, només ens quedava el Senyor Darcy. Així, l'altre dia jo preguntava: on és, el nostre Senyor Darcy? On és l'heroi romàntic català?
Mai m'he considerat una persona romàntica. Pateixo d'un terrible cas de vergonya aliena, em tapo la cara i crido cada cop que veig a venir el primer pla a la pantalla, a punt per capturar les mirades dels protagonistes, i tinc pànic a qualsevol cosa que pugui dir en Mario Casas. Aquesta moda de retratar relacions, a mi em fa mandra. Quan veig conflicte, crido als personatges: "deixa'l, amiga!". Durant el confinament també vaig empassar-me Valeria sencera, sí, captivada per l'accent madrileny que et fa parlar com si llegissis un guió constant, però, això sí, saltant totes les escenes de parelleta. I no és que sigui de pedra. M'agraden els finals feliços i encara ploro amb la Blancaneus. Però, trobant-me davant d'una declaració de carn i ossos, mai sé com posar-m'hi. És per falta de referents? Per falta de l'heroi romàntic català? Si m'hi paro a pensar, cada cop que la literatura catalana ens explica una relació des del punt de vista de la dona, la seva parella acaba sent l'encarnació del mal. Manipuladors, mestres del "lus-de-gas", dolents, faldillers i cruels, així són els homes segons la novel·la catalana, i així són els energúmens que emparellem amb les nostres heroïnes històriques. Heroïnes que hi cauen de quatre potes, sí, i un cop ja han recollit totes les banderetes vermelles, és massa tard per fugir. La meva pobra Colometa, amb el mala-sombra d'en Quimet. Na Laura, sola, ofegada a la ciutat dels sants amb el vividor sortit d'en Tomàs "Calçot" de Muntanyola. La Mila, amb el patata d'en Maties. Sembla que la literatura protagonitzada per dones ha de venir sempre carregada de moralina, com si no tinguéssim mare, que aquí hi som per aprendre i per sofrir. "No coneixes a cap nai fins que no el coneixes de veritat, amiga". O potser és que només es pretenia ser realista. Entre reis, reines, hereus i pubilles, el tema de l'ajuntar-se en català sempre ha estat més pràctic que apassionat, i potser per això que a mi em passa això tant gros de la vergonya aliena. La meva amiga Ari em va dir que el nostre heroi bé podia ser en Tirant, però, desenganyem-nos, en Tirant el que anava és més calent que totes nosaltres. De fet, Tirant Lo Blanc podria ser el primer "himbo" en català. Guapo, bo, una mica sabatot i mort de ganes de cardar. El podríem veure perfectament en algun reality com Love Island, To Hot To Handle o La Isla de las Tentaciones. I Verdaguer? Perquè si acceptem que la figura del poeta és tant autor com personatge, encara podríem imaginar un rotllo semblant al del capellà de Fleabag. Però això ja és divagar.
Busquem l'heroi romàntic català. Si som els catalans que tenim Sant Jordi! Segurament que aquest heroi podria ser el protagonista de les cançons de Manel, a qui totes abraçaríem i faríem sopeta, però n'hem de saber trobar algun en la novel·la. Les heroïnes de la nostra literatura, també mereixen un final austenià. Tant i tant sofertes, que hi faria mal, que amb quatre cartes i un parell de converses s'arreglés qualsevol conflicte? Que trobessin la pau juntament amb un home bo a qui estimen i que les estima, de veritat, i que, casualment, té una renda de deu mil lliures anuals? Perquè el Senyor Darcy, de fet, és el somni millennial. Imagina no haver de pagar lloguer, i no només això, sinó viure de rendes. Ara no sé què seria més de ciència ficció, si això, o bé trobar en la ficció catalana un interès romàntic que no s'assembli tant a les relacions tòxiques, abusives i manipuladores que hem hagut de viure totes alguna vegada. No sé si em podreu ajudar a trobar aquest heroi, però, si una cosa queda clara, és que potser hem de parar més atenció al que ens intenten explicar els llibres, germana.
