Si hi ha una història d'amor entre Jordi Pujol i Catalunya, és el tipus d’història d’amor d'Història d'un amor, un conte de Quim Monzó. La setmana que Pujol ha fet noranta anys és de les primeres sense les columnes de Monzó a La Vanguardia, que ha interromput la col·laboració de tota la vida sense advertència per als lectors ni promesa de retorn, i no ens cal més per dir d'aquest article-excusa que és un homenatge.
Història d'un amor és el primer relat del recull Uf, va dir ell. La cosa comença amb una parella encesa de desig a punt de materialitzar la seva passió, la situació descrita a la manera monzoniana que, de tant ric i precís que és el llenguatge, ja es veu que alguna cosa no anirà bé. Efectivament, just quan el protagonista "avança la verga cap a l'obertura xucladora", truquen a la porta. La resta de la història és una successió d'interrupcions cada cop més absurdes fins al punt que passen anys i panys i l'amor mai es consuma, tot i que l'home no deixa de voler-ho ni d'intentar-ho entre obstacle i obstacle: "Infatigablement, però, ara pujo altre cop les escales, impregno tota la casa d'aquesta olor que ja trobo casolana, amb la intenció d'acabar d'una vegada, de vessar-m'hi i adormir-nos satisfets".
Segons Freud, o segons Buñuel, que crec que seria molt més del gust de Monzó, el desig sempre té aquest component d’autosabotatge: la veritat no es troba mai en la consumació, en el contingut d'allò que diem que anhelem, sinó en l'endarreriment perpetu i el joc d'estira-i-arronses entremig. El plaer d'una excusa per no descarregar és infinitament més productiu que una descàrrega. De fet, si féssim una anàlisi comparativa de totes les parelles monzonianes, segurament la d'Història d'un amor seria la que passa més anys desitjant-se de forma plena, sense infidelitats ni dobles vides ni cinismes pel mig, que és la condició normal dels personatges de l'univers monzonià. La psicoanàlisi, el cinema i la literatura serveixen per entendre que en realitat no volem allò que diem que volem. S'entén que parlo del procés, oi?
Aquesta setmana he tingut un calfred en aplicar aquest esquema per comparar els discursos pujolistes, recuperats per l'efemèride nonagenària, i la retòrica dels partits independentistes d'avui al Congrés. Quan era president, Pujol feia un discurs autonomista que negava explícitament la independència alhora que sempre estava queixant-se que Espanya mai era suficient. El pujolisme era una forma de posposició infinita de la solució final, que hauria estat una mena d'identificació absoluta entre l’autonomisme català i l'espanyol, un constitucionalisme cordial sense tensions a cap de les dues bandes (que, en un sentit dialèctic que no tinc espai per explicar però penso que ja m'entendreu, comportaria la desaparició de Catalunya però també d’Espanya). En canvi, amb l'independentisme de Gabriel Rufián i Laura Borràs, passa una cosa contrària en el fons però idèntica en la forma: els dos portaveus no paren de dir que Espanya és l'arrel de tots els mals, amenaçar que marxaran del Congrés o que bloquejaran la governabilitat, però a l'hora de la veritat mai assumeixen les conseqüències del seu independentisme, incomplint les amenaces i pactant per cada euro que poden sempre que se’ls presenta l’ocasió. Fer la independència segur que seria un gust, però eixamplar la base, carregar-se de raons i fer que el món ens miri una mica més és garantia de morbo inacabable.
La magnitud de la tragèdia, és a dir, la ironia, és que el pujolisme fabricava independentistes mentre que l'independentisme fabrica autonomistes. Si entenem la lògica estranya de la ment humana, veurem que el desig s'esllangueix en la rutina i s'ofega d'avorriment en el sermó explícit, mentre creix en els sobreentesos i omple els cossos cavernosos de sang quan detecta una transgressió. La pallissa autonomista de Pujol era la millor manera de matar de fàstic l'autonomisme i situar la independència com l’obscur objecte de desig covant-se en l’inconscient dels catalans. Digueu-me que, quan sentiu parlar els partits independentistes que no fan mai la independència un dia rere l'altre amb tota aquella superioritat moral i totes aquelles excuses, no noteu créixer dins vostre la temptació de fer-vos obscenament espanyolistes.
