És el cansament, l'esgotament d'anys de no aturar-se, de caminar amb el vent de cara, rebent les garrotades pertinents —les dels altres i les pròpies— i sobreviure contra tot pronòstic. És per la pell de metall i el cor de paper: l'una transmisora de la calor i l'altre tan fràgil com fàcilment inflamable. Una mala combinació. I és així com agafes els bocins d'una ànima mig trinxada i els arreplegues dins d'un mocador de fer farcells perquè no s'esmicolin més del que ja ho estan. Proves d'endreçar les idees, escriure-les l'una al costat de l'altra, prement impulsivament les tecles encriptades sense un ordre concret i amb una boirina constant.
Són tres mesos de pausa impensable d'un món que s'atura mentre segueixes centrifugant a dues mil revolucions. Malabarismes temporals i sensorials tot buscant una nova manera de viure. El món s'ha aturat —diuen— mentre ho veus passar tot a la velocitat de la llum. El temps passa tan ràpid com quan proves d'agafar l'aigua fent cassoleta i l'aigua s'esmuny entre els dits. S'escolen les hores, els dies i les llunes. I mentrestant el carrer segueix ple de bèsties: els mestretites que alliçonen i que mai no s'equivoquen, els odiadors professionals i les rebequeries dels que sempre es queixen perquè mai no troben res bé. Mentre uns parlen de solidaritat tu hi veus la llei del mes fort, el campi qui pugui, l'egoisme elevat a la màxima potència. I tan gran és el cansament que funciones per inèrcia perquè et manca l'esma per saber què hi passa allà fora. Per primer cop en molts anys no en vols saber res de la voràgine del ja i de la crueltat de la immediatesa.
Però ara que s'acosta un nou solstici faràs una pira ben alta amb tota la merda acumulada i ho coronaràs amb el cor de paper. Encendràs un llumí ben gros i m'entre t'il·lumina les pupil·les li calaràs foc a tot plegat. Renovar-se, quina gustera i quin plaer. Fer catarsi, reprendre el camí per ser més fort, més lliure i sobre tot més viu.
