Aquesta setmana un grup d'investigadors de l’Institut de Física Interdisciplinària i Sistemes Complexos del CSIC ha fet públic un informe amb una conclusió contundent: el 76% de la mortalitat durant el pic de la Covid-19 va tenir una relació directa amb la mobilitat generada entre Madrid i les altres províncies.
Es pot dir que, tenint en compte el focus detectat a la capital i les mesures (no) preses per combatre'l, la propagació de l'epidèmia cap a la resta del territori va caure pel seu propi pes. Durant aquells dies previs al pic, la gent va continuar tenint permís per anar i tornar de Madrid, i d'aquesta manera el virus es va fer fort i infinit. Es va crear, tal com en diuen els investigadors, un efecte multi-llavor. I la pandèmia va passar a ser incontrolable a Espanya.
Algú pot pensar que fer qualsevol crítica ara és avantatgista, perquè ara se saben més coses del virus que abans, com molt assenyadament apuntava l'altre dia el ministre Salvador Illa. Però, en aquest cas concret, la crítica està més que justificada. I no només la crítica, sinó també la denúncia d'un sistema de prioritats que ha acabat condemnant a tot un país.
Perquè llavors ja hi va haver moltes veus científiques que van reclamar que es tanqués Madrid. Llavors ja es comptava amb prou dades i prou experiència global per preveure una tendència que després s'ha confirmat. I, tot i així, es va posar per davant de tot la força moral de Madrid, la seva capitalitat i el seu prestigi nacional i econòmic. El que importava, per sobre de tot, era salvar Madrid. Però no les seves persones, sinó el concepte. El que significa Madrid per a l'Estat.
I amb aquesta actitud incomprensible (o comprensible des d'un punt de vista purament nacionalista i/o centralista) s'ha contribuït decisivament a empitjorar la situació. ¿Per què se'n parla tan poc, d'una decisió pèssima que es pren deliberadament per motius ideològics i no científics? ¿Com pot ser que estiguem tolerant -per enèsima vegada- que el govern de l'Estat prioritzi sempre els seus símbols per davant dels seus ciutadans? ¿Per què ho vam deixar passar fa mesos, per exemple, amb les protestes post-sentència, i ho estem deixant passar ara amb una terrible emergència sanitària?
Em sorprèn tot el que amb els anys hem arribat a acceptar. I em fascina que hàgim arribat a acceptar-li també a un govern pretesament progressista format per PSOE i Podemos. Potser aquesta és la nova normalitat que ens havien anunciat: ser capaços d'assumir-ho i relativitzar-ho absolutament tot, fins i tot la més vil de les polítiques, fins i tot per part de qui prometia ser l'última oportunitat per combatre-les.
