Res de nou, tot normal

Sempre he estat més d’estiu que de fred. Una qüestió púrament pràctica, deixa’t de romanticismes. Per començar, els drapets d’estiu són molt més barats que un bon abric, i mai fan nosa. Els pisos de Barcelona, vells, humits i plens d’escletxes, en arribar el desembre es tornen la morgue del meu esma. I jo, sepultada sota el nòrdic, any rere any acabo mimetitzant tots els capítols de la “depressió for dummies”.

Ni menjar, ni socialitzar, ni fer les coses que més m’agraden, res pot competir amb l’escalfor que venç el mal d’óssos dins del llit. Aquest confinanment, al gener, no l’hagués aguantat. I per això crec que potser encara he tingut una engruna de sort. La rutina que em manté sana és també la que fa que no distingeixi una setmana de l’altra, però, sense adonar-me’n, cada cop m’estic més estones al balcó, lluny, ben lluny del llit. Quan no tens gaire més a fer que anar comprovant si per fi has cobrat alguna cosa, és fàcil fer veure que vius com un marquès. Suposo que deu ser alguna cosa així, viure de rendes. Cada matí surto al balcó sense ni tantsols canviar-me el pijama. Si tingués bata, la faria onejar passadís avall mentre espero la campaneta del microones. Cada matí sec al balcó, prenc la tassa que fa dos estius vaig guanyar al Mcdonald’s i combino el cafè instantàni amb glopades de mandra, arrossegant badalls. Cada matí, sense pressa, busco l’angle escàs en que puc rebre una mica de sol al rostre. I quan el trobo, escolto el carrer. A vegades encara em sorprenen aquests sons quotidians enyorats, estranys i familiars alhora que per fi tornen a florir pel barri. Els sons de la vella normalitat. Gent que xerra a la cantonada, tertúlies que ni en Cuní sabria gestionar. Nens que tant aviat juguen com s’enfaden i joves que passegen altaveu i hormones a tot drap, desafiant, sense voler, l’incansable acordionista que de fa uns dies ha tornat al carrer Blai. Res de nou, tot normal. Aparentment.

Cada vespre a les vuit baixo una estona. Últimament torno a sentir vergonya per insistir en dur mascareta, com al principi de tot plegat, però no puc deixar de pensar que, si no ho faig, encara mataré l’avi d’algun de vosaltres. A peu de carrer tot acaba sent més estrany que des de casa, i no només per la mascareta. Jo no en diria agorafòbia, no és que no vulgui sortir. Però entreveure que tot acaba sense saber si realment és el final, aquest ambient de final de curs amb els exàmens de setembre respiran-me a l’esquena em desorienta. I tampoc sé si hi ha cap normalitat, nova o vella, que voldria recuperar. En podeu dir síndrome de la cabanya, però no tenir fills, ni vida social, ni, admetem-ho, masses perspectives de futur, m’han regalat la comoditat de l’ós que hiverna. Lluny meu, el bullici créix dia rere dia, bategant de primavera. Ara, al carrer no tot és tant normal. Entre passejants, esportistes i enamorats amb mascareta, començo a reconèixer pel barri un home que s’atura a demanar als balcons. La gent ajuda com pot, però l’escena, veïns deixant caure pa, fruita o madalenes façana avall, no deixa de ser grotesca. Això és als vespres. Als migdies, de tant en tant, estant per casa, sento crits i surto al balcó, ja no com un marquès sinó com una Teresina. Arreu del carrer, veïns des dels seus respectius balcons criden “És ell! Atureu-lo! Allà!”. Sembla que en la nova normalitat el blanc dels robatoris són els carros de la compra. El menjar. 

A vegades em sembla que només sento a parlar de les ganes que tenim de sortir i recuperar la llibertat de gastar, gastar, gastar, o si tornem a produir, a vendre i a vendre’ns, com si no en sabessim res d’aquesta gent que ara mateix farà tres mesos sense cobrar. M’és igual si obren les terrasses, perquè no tinc ni un cèntim per gastar-hi. Si les botigues de roba fan rebaixes? Segurament ni me n’assabentaré. Quan torni la normalitat, portarà la crisi. Aquesta és la meva síndrome de la cabanya. I els primers en notar aquesta normalitat seran els qui l’hauran de veure desde fora, sense poder-hi entrar. La nova normalitat serà encara per a menys gent que la vella. Quants llocs de treball es recuperaran, en aquesta normalitat? I si no són prous, durant quant de temps seguirem ignorant els qui s’hauran quedat fora? Per què no volem canviar res, ara que el sistema se sap tant fràgil? Qui té el poder el té perquè és qui decideix el marge de benefici que està disposat a perdre o guanyar en una crisi. La resta, només pot mirar de sobreviure. Aquesta nova normalitat serà de mentida. Per la nostra seguretat, els comerços, els bars i restaurants, els teatres i adutoris, tots funcionaran a mig gas, si és que engeguen. Però sembla que hem decidit centrar el discurs en el problema que això suposa pels que hi consumiríem, tots els vermuts i paelles i els respectius posts d’instagram que no seran, contínuament oblidant els qui ho tindran pitjor en la crisi que no en la pandèmia. Quan la mort esdevé l’enemic invisible que assetja Pedralbes igual que el Raval, el virus no entén de fronteres i el món es paralitza. Però quan el semàfor del capitalisme es torna a encendre, la fam és només culpa teva, i de ningú més. Contra això has de batallar. 

Fem servir cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis mitjançant la personalització de l'accés a la nostra pàgina, així com per mostrar-vos publicitat relacionada amb les vostres preferències mitjançant l'anàlisi dels vostres hàbits de navegació. Si continueu navegant, hom considera que n'accepteu el seu ús. Podeu canviar-ne la configuració o obtenir més informació accedint a l'avís legal del peu del web.

Més informació

Acceptar cookies

POLÍTICA D'ÚS DE LES COOKIES.

¿Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al vostre ordinador a l'accedir a  pàgines web determinades. Les cookies permeten a una pàgina web, entre d'altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, segons quina informació continguin i de quina manera s'empri, poden servir per  reconèixer l'usuari i facilitar-li la navegació i l'ús que en faci de la pàgina web.

¿Quins tipus de cookies fa servir aquesta pàgina web?

• Cookies d'anàlisi: Són les que, ja siguin  tractades per nosaltres o bé per un tercer, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris que hi accedeixen,  per tal d'efectuar la mesura i l'anàlisi estadística del ús que en fan els usuaris en general dels servies ofertats a la pàgina web. Amb aquest objectiu,  analitzem la vostra navegació per la nostra pàgina, amb finalitat de millorar-ne el servei i el ventall d'ofertes que li oferim.

• Cookies de personalització: Són les que permeten a l'usuari accedir al servei amb algunes característiques de caràcter general predefinides, en funció d'uns criteris establerts al terminal de l'usuari. A tall d'exemple podem esmentar l'idioma, el tipus de navegador a través del qual s'accedeix al servei i la configuració regional del punt d'accés al servei, etc.


• Cookies publicitàries: Son les que, ja sigui tractades per nosaltres o per un tercer, ens permeten gestionar de la forma més eficient possible l'oferta dels espais publicitaris que hi ha a la página web, tot adequant-ne el contingut de l'anunci al contingut del servei  sol·licitat o a l'ús que en faci l'usuari de la nostra pàgina web. Per axiò, analitzem els vostres hàbits de navegació a Internet i podem mostrar-vos publicitat relacionada amb el vostre perfil de navegació.


Podeu permetre, bloquejar o eliminar les cookies instal·lades al vostre equip mitjançant la configuració de les opcions del navegador que empreu al vostre ordinador.