En té 95 i viu en una residència així que d'entrada tenia tots els números per donar-ho per acabat el dia que va començar a tenir problemes per respirar. Al món, i a la residència, amb les poques persones que havia parlat en els últims dies de no sortir de l'habitació com a mesura de seguretat, només havia parlat del bitxo. Els ha deixat sense sortides al jardí després del llarg hivern a "la resi", de cop s'ha acabat les batalletes vitals dels néts o els besnéts perquè estan tancats a casa, diuen que tots mantenen la feina, els grans. S'ha acabat el bingo, les hores de pintura i les visites al "gimnàs" de la residència. A la senyora Amàlia només li quedava aquesta, per veure, però ho porta amb més estoïcitat que els joves de la seva família. Vés, les ha vist de tots colors.
La senyora Amàlia havia cantat bingo i no ho sabia. Es va posar malalta a mitjans d'abril i hi va haver un llit per ella a l'hospital. Cap al dia vint la ingressaven, però un dia després els seus fills ploraven darrere les partícules de cristall líquid de la pantalla d'una tauleta que aguantava una infermera. L'abraçada impossible, el petó de bon viatge i de que bé ho has fet, mare. Marxa tranquil·la. No hi havia ni prova ni diagnòstic perquè no calia. El final cantat, un altre. La cosa és que els números que li havien tocat a la senyora Amàlia eren boníssims i després d'un comiat que no va poder fer, perquè sense paraules i sense abraçades, tu diràs, va seguir molt greu a l'hospital, però van anar passant els dies. Dies que els seus fills, ella no ho sap del tot, això, esperaven tancats a casa a rebre la trucada que confirmés que ja està, que la mare ja ha marxat, ha estat molt tranquil·la. I la trucada no arribava ni tampoc cap més explicació perquè ja està tot dit. Però es veu que la senyora Amàlia encara tenia coses a dir i que els metges van saber escoltar i tractar aquell cos que encara funcionava, perquè deu dies després d'estar gairebé tocant paret, va millorar davant la sorpresa de tothom. Finalment fan la prova, mirem a veure què passa: pneumònia, però negatiu en coronavirus. Tractament, millora i cap a "la resi". Amb la senyora Amàlia ja ningú hi comptava, però avui torna a ser a casa seva esperant que passi "el bitxo" i li obrin les portes del jardí. Com potser estaria el senyor Antonio de la vint-i-tres si l'haguessin dut a l'hospital quan es va començar a posar malament uns dies abans que ella. Això ho sap, la senyora Amàlia, tot i els seus 95 anys i el cap emboirat pel tractament i l'esforç titànic que ha fet el seu cos vell, però viu. Que no hi havia llits i que la seva vida, tot i bategant encara, es donava per descomptada. Com si els seus 95 anys només fossin seus i no fossin també dels 70 i els 67 dels seus fills, dels 43, els 40 i els 39 dels seus néts i dels 8 i els 5 dels seus besnéts. Que la mort d'algú no és només la pèrdua de la seva vida, que tots som també una mica de la vida dels altres. I que mentre hi som, hi som. I que la vida és vida mentre un encara se'n recorda d'estimar. No sabem quantes persones grans no van ser derivades a hospitals en els dies més crítics d'aquesta pandèmia perquè no hi havia llits o perquè les seves vides, en un sentit estadístic, ja es donaven per descomptades. No sabem a quantes cases les preguntes reboten contra les parets ni quants d'ells tenien una segona vida com la de la senyora Amàlia. Algú ens ho hauria de dir i haurem de viure amb això.
