De dones frívoles i fràgils

Llegint ‘Gent Normal’ de Sally Rooney vaig tenir un déjà-vu d’allò més desagradable. La Marianne, la coprotagonista femenina, era semblant al personatge de la Lena Dunham a ‘Girls’, la Hannah. La paia blanca, de classe mitjana-alta, amb talent o sense, que està insegura. Molt insegura. Viu en un estat perpetu d’ansietat. Vol ser independent i segura de sí mateixa, però en el fons anhela que l’estimin. Sobretot un home. Però no ho aconsegueix. Perquè té ansietat. I inseguretat. La seva vida és una concatenació de decisions absurdes basades en la inseguretat i l’ansietat.

No estic sola en l’odi: Rebecca Liu va batejar la Hannah i la Marianne com la ‘dona millennial’, un ésser humà absolutament desapoderat. És l’actualització del mite que les dones no estem fetes pel poder, l’èxit o per ser uns éssers humans mitjanament funcionals, perquè estem boges i perquè el nostre talent és el principal impediment per assolir-ho. Que l’hagin creada dones de la meva generació ho fa tot encara més tèrbol. La dona millennial és la fantasia sexual d’aquell prototip d’home a la quarantena i cinquantena que abunda a les indústries culturals i mediàtiques, és a dir, jovenetes prou intel·ligents perquè no siguin avorrides, però prou insegures per no gosar fer ombra a un paio que té la intel·ligència emocional d’un adolescent i un ego colossal, i que creu que és feminista perquè carda amb dones que tenen una professió liberal.

L’arquetip de la dona millennial té repercussions més enllà de la ficció, i encarna allò que s’espera de les dones professionals o creadores. Mentre els autors homes millennial poden triar entre ser Knausgard o Zizek, o alternar entre els dos, de les escriptores i articulistes s’espera que escrivim únicament sobre ‘experiències personals’. Assumint, evidentment, que Knausgard és el millor i que poques o cap escriptora li farà ombra. En el fons, totes som frívoles i fràgils, nimfetes entremaliades que no ens adonem del potencial que tenim per explicar, emprant anàlisis juganers sobre el trap o ‘Bola de Drac Z’, què passa dins dels nostres neuròtics caparrons.

L’escriptora o experta millennial ha de parlar sempre des de la ferida, la inseguretat, l’ansietat. Per ser una bona minyona, ha de convertir les xarxes socials en un reality show que esdevindrà la seva teràpia. Et van violar, el pare era alcohòlic, pateixes una malaltia crònica o tens trenta anys i vius en un forat de soterrani compartit amb dos guiris alemanys. I ho farà, sovint, amb aquella pàtina autoirònica que Hannah Gadsby va assegurar que tan sols servia per humiliar-se i fer-se perdonar per buscar la complicitat del públic. En la dona millennial, la vulnerabilitat no esdevé un element que polititzi el malestar i serveixi per emancipar-se, com reivindiquen Judith Butler i tantes altres militants, sinó que és el requisit per poder parlar a l’esfera pública.

La inseguretat generada pel dolor i la precarietat es converteix en un tret identitari que marcarà la construcció de la figura pública i l’obra, no per celebrar la superació d’un mal, sinó per recrear-se en la impossibilitat de transcendir-lo. El mateix succeeix en la ciència-ficció i la fantasia, on una de les crítiques més freqüents a relats feministes com ‘El conte de la criada’ és que no deixen de ser una successió d’escenes on la protagonista és dominada, vexada, agredida, un cop rere un altre. Com ens va ensenyar ‘Joc de Trons’, la societat en general, i els homes en particular, necessiten veure una debilitat en les dones poderoses, intel·ligents, sensates o talentoses, i que aquesta feblesa es consideri inherent a la condició femenina. Per això Olivia Sudjic se’n fot quan sent que cal separar autor i obra: a les dones no se’ns ha permès mai.

Si una dona millennial amb projecció pública no té cap trauma per explicar, no li ve de gust esbombar-lo, o considera que no ha de marcar la seva obra i persona, tot el que faci, sobretot si no demana perdó per fer-ho i està segura del que diu, serà valorat tenint en compte que ella és, en realitat, una mala pècora. Una bitch. Una nena mimada, una amargada, uf, quina ràbia que fa. Si pel que sigui l’escriptora millennial vol jugar a ser Zizek, o Butler mateixa, se la titllarà de repel·lent i de creguda, la que cada cop que obre la boca treu els títols a passejar, la que trena cites de llibre per no dir res. En canvi, els homòlegs homes seran lloats per fer exactament el mateix.

Fa una dècada, Joumana Haddad clamava matar la Sherezade per iniciar una revolució sexual i feminista a l’Orient Mitjà. Podem recollir-li el ganivet i començar a degollar totes les dones millennials. És hora de cridar: “Sí, sóc una repel·lent, sóc una mala pècora, i espero que totes les dones de la meva generació, i les que vindran, ho siguin. A qui no li agradi, que es confiti el cadàver sec com una pansa de la dona millennial. Aquella que heu creat, amb la complicitat de moltes de nosaltres, per rabejar-vos en la vostra impotència, colla d’homes d’inventiva rovellada, eixam de gates maules, societat envejosa i poruga”.

(il·lustració de @PepBoatella pel llibre 'Gent Normal' (Ed. Periscopi)

  • Comparteix