Avui sortiré al carrer. M’han crescut els cabells i ja no hi tinc res a fer, amb ells. Agafo l’estoig de les pintures i em poso rímel. S’ha assecat una mica en totes aquestes setmanes. He perdut una mica de traça, es veu, i sense voler em pinto la parpella. El desmaquillant no el trobo a la primera, ha anat quedant enrere dins l’armari. El perfum em retorna l’Agnès Marquès que soc de portes enfora. Una mica exagerat per anar a comprar el pa, penso. Però és que sortiré a comprar el pa després de gairebé quatre setmanes sense posar un peu al carrer. A casa hem repartit les tasques, jo no he necessitat sortir. Sortiré a comprar el pa perquè potser comença a ser massa, quatre setmanes.
És molt d’hora, a casa soc l’única que ja circula i els preparatius enmig d’aquest silenci semblen una mena de ritual. Repasso mentalment l’operació. Guants, mascareta, gel desinfectant. No. Mascareta primer, guants i gel desinfectant. I no tocar-me la cara, enrecorda-te’n. M’emprovo la mascareta i em miro al mirall. Intento reconèixer aquesta Agnès Marquès de portes enfora que ara durà mitja cara tapada. No hi ha rastre del nas més llarg del món ni de la boca, així que tot el protagonisme se la queden aquests cabells esbullats i els ulls de pestanyes pintades amb rímel gruixut. Somric sota la mascareta i els ulls em somriuen. Em tranquil·litza saber que aquestes coses també les veuré en els ulls dels altres, quan m’hi relacioni. L’escot s’ha enfilat fins el pont del nas: ja intueixo el desig irrefrenable de veure el somriure dels altres.
Agafo les claus amb les meves noves mans plàstiques i blaves, i surto. Per Sant Jordi em vaig pintar les ungles, com cada any, per fer el fet. Que és primavera, coi. M’han robat el mes d’abril. El vermell de la pintura s’intueix com una ombra fosca sota el plàstic blau.
Hi ha molta gent que matina, es veu, aquests dies. Al forn ja hi ha cua. Hi veig el Pep, el del taller. És un tio simpàtic i abraonat. No tarda en reconèixer-me, pels cabells, dedueixo, i s’abraona com fa ell sempre, alegre. Jo reculo una mica sense voler, però volent, esclar. És l’instint, però em sap greu. Guardem les distàncies, sí. Hem matat l’espontaneïtat, penso. I l’alegria d’improvitzar. Aconsegueixo relaxar-me i parlem fins que li toca el torn. Que aviat sembla que començarem a recuperar la normalitat, que començaran a obrir els bars, les botigues. Les perruqueries també, diu, mentre li somriuen els ulls. Li torno el somriure i espero que ho “vegi”. Bé, a poc a poc, li dic. Em temo. Però després d’aquest engabiament, qualsevol cosa sembla bona. Per un moment, jo també m’hi abraonaria.
Davant meu, a la cua, una dona que es baixa la mascareta per sota el nas a l’hora de posar el número de la targeta per pagar. Un acte reflex de concentració, penso, com qui baixa la ràdio del cotxe quan ha d’aparcar, però esclar.
De tornada a casa voldria menjar-me el crostó de la barra del pa. Però porto aquests guants de barrufeta que qui sap quin ecosistema tenen. Freno l’instint dues vegades i, fins i tot, salivo amb l’expectativa frustrada. Mentre arribo a casa, repasso mentalment el ritual. Deixaràs les claus, et trauràs els guants que deixaràs, no sé, a terra. Igualment després et posaràs gel a les mans i, sí, netejaràs també les claus. Després portaràs el pa a la cuina i te’l miraràs. El pa no es pot rentar. Serà el moment de menjar-te’n el crostó i que sigui el que hagi de ser. Deixar de pensar i deixar de preveure, per fi.
