Qui sap sí és la percepció distorsionada de l'aïllament social d'aquestes setmanes i el fet de canalitzar opinions a través de la pantalla, però darrerament tinc la sensació que hi ha una atabalamenta generalitzada que posa el focus sobre el veí, sobre l'altre, sobre aquella persona que passa pel carrer o que fa sorolls al pis del costat. En poc temps hem passat de l'anonimat i el passotisme propi de les grans ciutats al fet d'establir una control social comunitari contra la gent que ens envolta digne d'informador de la Stasi. Veïns denunciant-se entre ells per si en Pepet dels baixos ha tret el gos fora d'hores, per si la Montse del tercer pren el sol al terrat amb la canalla o per si la senyora Avelina del segon l'han vist anar a comprar pa dues vegades al mateix dia. Guàrdia pretoriana veïnal insultant vianants sense conèixer la circumstància que els ha dut a sortir al carrer durant el confinament. Agents de l'ordre encoberts que et diuen qui pot i qui no pot treballar segons el seu criteri quan ningú no els hi ha demanat pas —us en faríeu creus de la tropa d'esguerrats intel·lectuals que m'han dit de tot per fer la meva feina de fotoperiodista durant aquests dies.
Aquest control sobre la vida dels altres, aquesta mania de jutjar el comportament aliè, s'ha dut a l'extrem amb les primeres passes cap a l'anhelat desconfinament. Només cal fer una ullada a les xarxes o a les tertúlies per veure com un fet tant senzill, necessari i lògic com el desconfinament infantil, ha causat una mena d'histèria col·lectiva basada amb la sobreexposició d'algunes imatges on s'hi veia gent. Gent pel carrer, amb criatures, gent passejant a un passeig marítim, gent asseguda a un banc públic. Però era només això: gent. Gent, que per norma general, complia les recomanacions sobre la distància social i l'ús de mascaretes i guants si era pertinent. Nens que feia un mes i mig que no trepitjaven al carrer i que ara ho feien amb un patinet i una mascareta amb un intent de normalitzar una situació absolutament anòmala. És evident que hi haurà gent que no complirà les mesures d'higiene i distància social per mirar de pal·liar aquesta pandèmia. De fet, hi ha gent que ni ho ha fet ni ho farà. Però jo que tinc la sort o al desgràcia d'haver trepitjat un bon tros de país durant aquests dies de confinament, he pogut comprovar que allà on he anat i excepte comptades excepcions, he vist com s'ha seguit al peu de la lletra tota i cadascuna de les normes dictades durant aquestes setmanes. No només això, sinó que també he vist la solidaritat des del minut zero. Xarxes de voluntariat fent material sanitari, veïns ajudant-se entre ells, responsabilitat social compartida i ajuda cooperativa.
Qui sap, potser és perquè és més fàcil posar el crit al cel perquè hi ha gent passejant quan se'ls permet passejar, que no pas fer-ho amb el reguitzell d'abusos policials que han passat totalment inadvertits pels mitjans de comunicació. Ni en la militarització dels carrers, ni en la usurpació de competències autonòmiques, ni en els tests defectuosos comprats pel Govern espanyol, ni en el desori que han patit les residències d'avis sota tutela de la Generalitat. Mentre alguns fan de policia de balcó s'obliden dels preus abusius aplicats amb les mascaretes i els guants —preus que l'Estat ha sigut incapaç de regular fins passat un mes llarg de confinament—, en el buit abismal de mesures socials aplicades per un Govern espanyol que es fa dir d'esquerres, o de com Abertis ha reclamat allargar la concessió de l'AP-7 per compensar les pèrdues que han tingut durant el confinament. Mentre poseu el crit al cel per tot això us oblideu que la crisi que vindrà la pagarem els de sempre. Socialització de les pèrdues i control social, la veritable pandèmia de la que no ens salvarem duent una mascareta.
