He vist coses que vosaltres, els catalans, no us creuríeu mai de la vida. He vist com un virus incendiava la nostra normalitat més enllà del que podíem imaginar. He vist com d'un dia per l'altre havíem passat de mirar amb estupefacció la gent que duia mascaretes pel carrer a procurar aconseguir-ne una per tots els mitjans possibles.
He vist vídeos d'agents uniformats agredint ciutadans indefensos amb l'excusa de la pandèmia. He vist la Rambla de Barcelona poblada de coloms però sense ni un sol turista. He vist Besalú com si fos el decorat buit d'una pel·lícula medieval. He vist Lleida desolada i la Terra Alta sense ni una ànima. De fet, he vist com els carrers i les places de tot Catalunya s'han buidat estrepitosament. He vist CAPs, hospitals i geriàtrics blindats com mai no ho havien estat abans. He vist professionals de la salut protegint-se amb bosses de la brossa perquè resulta que els diners a fons perdut són per als bancs, no pas per salvar vides. He vist sanitaris treballant torns inacabables sota una pressió inhumana. Els he vist plorar perquè anar a la feina és afrontar una situació que mai cap d'ells no havia viscut abans. He vist les cuidadores dels geriàtrics recobertes de plàstic mentre repartien cures i amor entre els avis. He vist les darreres hores d'una dona malalta per la Covid19 que acomiadava la vida sense poder tenir el caliu de la seva família. He vist netejadores d'hospitals vestides amb escafandre. He vist com els mateixos que tracten d'herois als professionals que treballen als centres mèdics i a les residències d'avis els hi paguen uns sous que fan vergonya. He vist una fàbrica de taüts i un aparcament de cotxes amb 300 cadàvers perquè al tanatori ja no n'hi cabien més. He vist com dues germanes no es podien acomiadar com volien del seu pare —mort pel maleït virus— perquè algú va decidir que a treballar sí que s'hi podia anar en grup però al cementiri a dir l'últim adéu només s'hi podia anar de tres en tres. He vist legions de voluntaris produint i repartint material sanitari perquè l'administració sempre va dues passes més endarrere que la gent organitzada. He vist treballadors acomiadats, autònoms desesperats i nens confinats en pisos de quaranta metres quadrats. He vist militaritzar carrers des del minut zero de la pandèmia. He vist com els progres de sempre defensaven a capa i espasa els militars fent rodes de premsa mentre tiraven als lleons tots aquells que s'atrevien a discrepar. He vist l'esquerra fent de dreta i he vist Podem fent d'escuder del PSOE sense cap mena de vergonya. Els he vist, a tots ells, dinamitar el miserable sistema autonòmic en nom d'una coordinació centralitzada absurda i negligent. He vist un nacionalisme espanyol malaltís on hi havia d'haver una gestió àgil i eficaç, que ni hi és ni se l'espera. He vist fer partidisme de baixa estofa amb els cadàvers calents que ens està deixant el coronavirus. He vist polítics de tots colors tirant-se els plats pel cap perquè n'hi ha que no saben fer altra cosa que procurar pel seu sou i per la seva imatge pretesament impol·luta. He vist periodistes fent de llepa de l'Ajuntament, del Govern i del Gobierno. N'he vist d'altres trencant-se les banyes inútilment per aconseguir una dada o el permís per accedir a un edifici públic. He vist l'administració vulnerar drets bàsics que haurien de ser inqüestionables. He vist anunciar el control del preu de les mascaretes i els guants 40 dies després del primer dia de confinament, perquè com sempre, els que gestionen el poder ens prenen per imbècils. M'he vist utilitzant per segon cop en sis mesos un fragment de Blade Runner per escriure un article que mai no m'hauria imaginat escriure.
Tot això i més és el que he vist. Tots aquests moments segur que no es perdran en el temps, com llàgrimes en la pluja. És hora de gravar-los a sang i foc per tal de tenir-los ben presents a la nostra memòria.
