Ara que ja podem saber quants contagis oficials hi ha al nostre barri, comunitat o municipi, seria bo que les autoritats les tinguessin en compte per preveure un desconfinament que sigui assenyat i ajustat a la realitat de cada territori.
Trenta-cinc dies tancats i barrats a casa, la majoria. Set milions i mig de catalans, quaranta-set milions d'espanyols. Tots confinats amb el mateix raser, tots aturats de la mateixa manera. Ara que ve Sant Jordi, em fixo en les llibreries. La llibreria Laie de Pau Claris o La Casa del llibre de Callao, a Madrid, per dir-ne dues de molt concorregudes, tancades amb pany i clau igual que les de la Seu d'Urgell o Tortosa, on la incidència del Covid-19 és de les més baixes del país (consulta el nombre de casos positius a cada Àrea Bàsica de Salut de Catalunya).
La senyora Emília de Nou Barris, a Barcelona, atrapada igual que l'Adriana, de quatre anys, de les Borges Blanques. És igual si el paisatge que veus des de la finestra de casa teva és ciment vertical o un camp d'oliveres, tothom tancat a casa igual, no pots sortir a estirar les cames. El confinament que vivim està dissenyat i pensat com si tots visquéssim al barri de Malasaña de Madrid o a l'Eixample de Barcelona.
Portem trenta-cinc dies fent un exercici espectacular d'obediència. Segurament no ens ho hauríem pensat si ens ho haguessin explicat l'últim dia Nadal o la nit de cap d'any, quan la càrrega del calendari ens fa pensar més del que és habitual en els mesos que vindran. Que la Setmana Santa cau molt tard, aquest any, ara quatre mesos sense cap festa, dèiem. Quina mandra ens hauria agafat pensar que d'aquests quatre mesos, un, el passaríem tancats a casa.
Que no ens relacionem físicament entre nosaltres, aquesta mesura que s'ha anomenat del distanciament social i que redefineix el que entenem per espai personal, està tenint efecte. Així ho indiquen les dades que es fan públiques cada dia i que hem d'entendre que no són la fotografia real del coronavirus, sinó només la mostra clínica confirmada. Però en aquest punt en què les dades són públiques i ja podem saber quants contagis oficials hi ha al nostre barri, comunitat o municipi, seria bo que les autoritats les tinguessin en compte per preveure un desconfinament que sigui assenyat i ajustat a la realitat de cada territori. Estem tots, i per tots em refereixo als quaranta-set milions d'espanyols que ens ordenem per les decisions del govern espanyol, sense la més essencial de les nostres llibertats i potser podria ser diferent. L'instint centralitzador del govern espanyol, sigui del color que sigui, inherent per tradició i per cultura, potser de tots els estats, ha impedit imaginar un confinament menys draconià. L'estat té estructures descentralitzades a les quals ha arrabassat tot el poder de decisió. Des dels governs autonòmics fins a les diputacions, el govern espanyol hauria pogut (i pot encara, de cara al desconfinament) comptar amb elles per coordinar-se i gestionar a petita escala la realitat de cada territori, tant des d'un punt de vista de salut públic com econòmic. Fili prim, doctor. Però s'ha curat en salut i ha amputat la cama sencera.
