Un milió i mig

Un milió de catalans tornen avui a la feina. L’estat d’alarma es manté i el confinament generalitzat, també. Però es recupera parcialment l’activitat econòmica. L’economia, sempre primer. En canvi, més d’un milió i mig de catalans continuen sense poder posar un peu al carrer. Tenen prohibit qualsevol sortida. Una bossa de població sense cap poder econòmic ni polític al darrera que en reclami el protagonisme. Tampoc està demostrat que aquest col·lectiu tingui un impacte substancial directe en el Producte Interior Brut. No provoca tempestes a Twitter, ni genera fiblons en forma de tendències en l’opinió pública. Per no tenir, aquest milió i mig de catalans no tenen ni veu, ni vot. Un milió i mig de nenes i nens tenen prohibit sortir al carrer indefinidament. I no se’n parli més. Ara farà un mes que veuen el món des de les finestres. Els més afortunats, des dels balcons, terrasses o jardins. En tot cas, des de casa. Els governs miren per la salut pública i per la salut de la macroeconomia. Els polítics son sensibles a l’estat d’ànim de les xarxes socials, a les crítiques dels mitjans, dels experts i dels opinadors. En major o menor grau en son permeables. Per tant, en major o menor grau, la població té influència en l’acció dels governs. Ni que sigui amb el vot cada quate, tres o dos anys. Però els menors, no. En cap cas i ara, en plena emergència sanitària, tampoc.

Les administracions han decidit tancar amb pany i clau una part sensible de la població, sense cap planificació de fins quan, ni amb quin cost.

Durant aquestes setmanes, les diferents estances de milers de cases particulars s’han convertit en aules d’estudi, a la vegada que cabanes on amagar-se dels dolents, mars solcats per vaixells pirates, biblioteques amateurs, aules de manualitats, sales de cinema, de ball i de gimnàs, i fins i tot laboratoris de microorganismes indefinits. Casa s’ha convertit en l’espai on es condensa tot. El joc, l’estudi, l’oci i el descans. Massa funcions per a quatre parets. Encara més si hi afegim unes mares i uns pares al capdavant, en molts casos colgats de tasques, tant de les presencials com de les telemàtiques. Adults segrestats per les pantalles d’ordinadors i telèfons mòbils, constantment enllaçats amb l’exterior, angoixats perquè no en faran ni cinc de calaix, perquè els retallen la nòmina o perquè han de seguir rendint igual, en condicions excepcionals. Uns adults que de cop, se saturen experimentant amb els menús interminables de dinars i sopars, barallant-se amb aplicacions per a videotrucades, horaris de classe i d’activitats extraescolars. Avui que comença virtualment el tercer trimestre, es fa evident una realitat: el temari ja no importa. Què més dóna si s’assoleixen o no totes les lliçons. Quina lliçó hi ha més gran que la de sobreviure i superar tot això? La preocupació pel temari ha passat a un segon o tercer terme des de fa dies en moltes famílies i escoles. Quan tot salta pels aires, les prioritats s’alteren. Ara, la prioritat és que aquests milers de nenes i nens arriben emocional i mentalment sans a la propera fase. Sigui quina sigui aquesta. I confiem que els governs l’estableixin aviat. Ells, els menors, ho estan posant tot de la seva part. No se’ls pot demanar més. Son pacients, continuen alegres, no perden la imaginació, ni el bon humor. De tant en tant obren el pot de la ràbia o el de la frustració i en deixen sortir un polsim, un rajolí. Però de seguida el tanquen i continuen inquiets, actius, disposats a passar un altre dia d’aventures i avorriment en confinament. Tant de bo aviat, els polítics es recordin d’ells i els ofereixin una sortida. Mentrestant, les escoles i les famílies en continuaran tenint cura. Els seguiran prometent un calendari xiclet del desconfinament que no arriba mai. Ells seguiran creixent sense aire lliure, ni fang, ni pedres, ni pals, ni formigues, ni bassals quan plou, ni places on córrer, ni pilotes que xutar amb totes les forces, ni files al pati, ni curses en patinet, ni excursios, ni amics i amigues a qui saludar pel carrer. I si es queixen per tot el temps que porten sense tot això que és tan essencial per a ells, no ocuparan cap titular de diari, ni encendran cap tertúlia. Seguiran a casa, acotxats per adults angoixats, esperant el torn en l’agenda dels polítics. 

  • Comparteix