Muros de la patria suya...

Les grans crisis obliguen les societats a replantejar-se els seus pilars. Això no vol dir, ni de bon tros, que d'aquest replantejament sorgeixin visions millors, més modernes o més evolucionades. De vegades passa tot el contrari i els replantejaments només serveixen per precipitar definitivament la caiguda. Està clar que el coronavirus serà un punt d'inflexió que obligarà tothom a reflexionar i a reconstruir relats polítics, morals i, fins i tot, estètics.

Tres exemples: En l'àmbit polític podem veure Iceta dient que cal oblidar el "procés". En l'àmbit moral apareixen "els sanitaris" com a referent heroic inqüestionable. En l'àmbit estètic sobresurt la parafernàlia de medalles i uniformes que lluiten, justament, per ser referents polítics i morals. Tots i totes haurem de fer un replantejament profund, tant en l'àmbit personal, com polític i moral. Però m'interessa especialment el replantejament que farà qui ostenta el Poder. Per això, més enllà del que a cada un li toqui, m'agradaria fixar-me en algunes pistes que ja està donant l'Estat espanyol sobre com encararà aquest replantejament.

L'Estat espanyol va fer la seva primera incursió en la pandèmia reclamant i centralitzant en ell tot el Poder, com si el virus hagués generat una resposta automàtica incardinada al seu esdevenir polític. És possible -ho veiem a Hongria, a Bolívia, a la Xina i als Estats Units- que aquesta pot ser una característica inherent a qualsevol Estat. Però és impossible no pensar que en el cas de l'Estat espanyol, aquesta pulsió és més aguda i més visceral. O potser és, simplement, que una història compartida durant segles ens ho fa percebre així. Sigui com sigui, ens ha tocat viure ara, aquí i analitzar la realitat present amb el llarg bagatge de què disposem en aquesta part del món.

Jo ja no sé si això encara s'estudia a les escoles, però els que tenim més edat i vam fer el Batxillerat, recordarem dos grans moments: quan ens fan llegir el "Oh, murs de la pàtria mia" de Quevedo i quan ens expliquen la "generació de 98". Dos moments catàrtics en què la societat espanyola s'enfrontava a la seva decadència imperial.

En el cas de Quevedo, l'exegesi del seu poema és tan diversa com les mirades que s'han fixat en ell: Quevedo el 'guasón' que es ficava amb el Conde Duque de Olivares i amb Góngora, el cortesà que criticava en funció de les prebendes rebudes o el propagador ideològic útil a les elits que descrivien als anys setanta els crítics marxistes. Borges va dir al final de la seva vida: "Actualmente, mi admiración por Quevedo es muy limitada»

Quevedo va viure això que es descriu com la "Decadencia española", un procés que va fer que Espanya pasés de potència hegemònica d'Europa a país perifèric i empobrit. L'èpica Rendició de Breda (1625) va deixar pas a l'Armada que s'enfonsava a Las Dunas a mans de la flota holandesa al 1639. En 1640 esclatava la guerra de Restauració a Portugal i la guerra d'Els Segadors a Catalunya. En el primer cas la qüestió va acabar amb la signatura del Tractat de Lisboa que reconeixia la total independència de Portugal. En el segon cas, com és obvia, la cosa va tenir una altra evolució.

La qüestió és que la crítica no es posa d'acord en si els "muros" del poema de Quevedo és el cos envellit del poeta o l'imperi que s'enfonsa. Sobre la "pàtria" no hi ha acord en si es refereix a l'Espanya Imperial o als seus records d'infància. La discussió ha estat àrdua durant segles, però el que està clar és que Quevedo no restava indiferent al moment polític que vivia l'Imperi: «En tanto en Cataluña quedase un solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigos y guerra»; «Son los catalanes aborto monstruoso de la política". Portugal s'havia escapat però la gresca amb Catalunya era ben present a la Corte i, malgrat l'enfonsament evident, el replantejament a què obligava una crisi d'aquesta magnitud semblava servir per refermar-se de manera ferotge en l'arrogància imperial (comú a qualsevol imperi, no només a l'espanyol) que havia precipitat el col·lapse.

Un altre moment recordat del Batxillerat, com dèiem, es Generació del 98. Una generació literària que, com totes, és heterogènia fins a la negació. El descalabro que va suposar la guerra de Cuba, la pèrdua de Puerto Rico o les Filipines, va ser matèria de reflexió i replantejament per aquests autors. Per una banda, Unamuno que va escriure:

"Merecemos perder Catalunya. Esa cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tienen testículos en vez de sesos en la mollera)".

Per una altra, Ramiro de Maeztu, fill d'un hacendado arruïnat per la pèrdua de Cuba, va exercir com a ambaixador plenipotenciari de la dictadura de Primo de Rivera a l'Argentina. A la revista Acción Española Maeztu descrivia Espanya com una alzina que té arrels a la tradició però que s'enfronta al perill de veure's ofegada per una hiedra: "la intelligenzia progresista". La revista Acción Española s'havia de dir "Hispanidad" i Maeztu va ser un dels cultivadors d'aquest concepte cabdal per les forces reaccionàries espanyoles al llarg del segle XX. I en el que portem de XXI. El descalabro, l'enfonsament del 98 que es va emportar per davant i de manera definitiva l'Imperi, no va servir per replantejar res i va obrir les portes al segle XX que ja coneixem.

Josep Fontana, al seu llibre "L'Ofici d'historiador" ens explica que a les celebracions del IV aniversari del "descobriment" d'Amèrica (1892) es va desfermar un "festival de patrioterisme" i de retòrica imperial. Sobre això, Ramón y Cajal advertia:

"Se necesita volver a escribir la historia de España para limpiarla de todas las exageraciones con que se agiganta a los ojos del niño el valor y la virtud de su raza. Mala manera de preparar a la juventud al engrandecimiento de su patria, es pintar ésta como una nación de héroes, de sabios y de artistas insuperables".

El descalabro que van suposar les derrotes del 98, lluny de fer replantejar aquest fervor espanyolista, el va exacerbar i l'espai a la crítica va quedar absolutament reduït. Fontana cita un dels pocs que van aixecar la veu, Salmerón:

"Se habían enviado 200.000 soldados; luego triunfaríamos. ¡Y no eran ni 200.000 ni eran soldados! Eran rebaños de muchachos anémicos, sin instrucción. Y así en la tragedia aquella ocurrían escenas como la de la acción de Mal Tiempo, en la que varia compañías fueron macheteadas por no saber cargar los máuser, después de haber tirado los cinco tiros".

La derrota va ser totalment inesperada. Un cap de la marina havia dit que "en cuanto se rompa el fuego las tripulaciones norteamericanas empezarán a desertar". Luis Bonafoux va escriure:

"Los españoles estamos dispuestos a tolerar toda clase de cosas, que se diga que no tenemos ciencia, ni letras, ni artes, ni política, ni industria, ni sentido moral, ni sentido común, todo, en fin lo que se quiera... menos que nuestrps "güevos" no son los más grandes y poderosos del orbe (...) ¿Qué duda cabe que los tenemos como la copa de un pino? Pero eso hoy no basta para ganar batallas."

"Tienen testículos en vez de sesos en la mollera". Com deia abans, dubto que cap Estat renunciï al patrioterisme en temps de crisis. És segur que el nacionalisme ranci no és cap eina útil en un moment de crisis profunda. Sigui espanyol, català o de qualsevol altre signe. Però com també deia al principi, avui hi ha un nacionalisme espanyol que té comandament en plaça. Catalunya no pot enviar cap soldat català a Espanya però Espanya si pot enviar soldats a Catalunya. Una versió reeditada d'allò que s'atribueix a Fontana: "Pujol i Aznar són tots dos de dretes. La diferència és que Pujol no pot empresonar Aznar però Aznar sí que pot empresonar Pujol". Una diferència que no fa bo a cap dels dos però que no es pot obviar si volem entendre el que tenim davant.

Tenim al portaveu del quart grup del Congrés dels Diputats, Ortega Smith, exaltant els Tercios de Flandes mentre somia que els "muros de la patria" suya (i de Quevedo), segueixen intactes i dempeus, mentre, com Maeztu, malparla contra els "progres". Mori la intelligenzia.

Tenim a González Pons del PP, reprotxant als holandesos la seva manca de solidaritat europea, tan real com real és la seva supèrbia de cortesà de la Monarquía Hispánica que va perdre els Països Baixos. Una Monarquía Hispánica, la de Felip IV, corrompuda, en festes permanent i banquets. D'aquesta cort es va dir que cap altra va veure tan alegrement com es perdia un imperi. Avui qui fa banquets és el pare de Felip V a costa dels 100 milions que ens ha robat. Al seu costat, el Ministre de Justícia dient que "Llegaremos al final del túnel con lágrimas en los ojos pero con el orgullo de ser españoles".

Sense dubte tot plegat (l'Armada, la ràbia per la pèrdua de Portugal, la inquina cap als catalans i els 'güevos') no són cap ADN ni cap destí insuperablement unit a Espanya. La presumpció de què més enllà de Lleida tot és ranci i "nyordo" ha estat denunciada com un tret reaccionari del nacionalisme català per part de l'esquerra espanyola. Efectivament, qui no estigui encegat per una superioritat igual de ridícula que la de l'Imperi a punt d'enfonsar-se, existeix una altra Espanya.

Però justament per això, perquè molts ens neguem i ens negarem a atribuir-li a tot un poble un caràcter o un "ADN" concret, resulta difícil entendre la resposta del "govern més progressista des de la Segona República": recentralització, militars al comandament i patrullant carrers i dissenyant hospitals amb la mateixa traça que a la Guerra de Cuba i, com sempre des de fa segles, un Borbó al capdavant, amb dos ous com dues bosses de 100 milions d'euros robats. I resulta difícil, que tot el replantejament que avui s'estigui fent el projecte polític espanyol (encapçalat avui, suposadament, per aquella "altra Espanya") sigui mirar quaranta anys enrere i anar a petar a uns "Pactes de la Moncloa". Sostenella i no enmendalla d'uns Pedro i Pablo dignes protagonistes de "Las mocedades del Cid".

Si aquesta mirada enrere és tot el que hi ha per oferir, caldrà assumir que una Espanya diferent de la de Quevedo, Maeztu, Aznar i González, si alguna vegada va existir, ha estat definitivament derrotada. I per acabar de pintar el quadre de la decadència, aquesta vegada en comptes de Quevedo tenim a Ferreras, convenientment untat per la Corte amb 15 milions d'euros.

Fem servir cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis mitjançant la personalització de l'accés a la nostra pàgina, així com per mostrar-vos publicitat relacionada amb les vostres preferències mitjançant l'anàlisi dels vostres hàbits de navegació. Si continueu navegant, hom considera que n'accepteu el seu ús. Podeu canviar-ne la configuració o obtenir més informació accedint a l'avís legal del peu del web.

Més informació

Acceptar cookies

POLÍTICA D'ÚS DE LES COOKIES.

¿Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al vostre ordinador a l'accedir a  pàgines web determinades. Les cookies permeten a una pàgina web, entre d'altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, segons quina informació continguin i de quina manera s'empri, poden servir per  reconèixer l'usuari i facilitar-li la navegació i l'ús que en faci de la pàgina web.

¿Quins tipus de cookies fa servir aquesta pàgina web?

• Cookies d'anàlisi: Són les que, ja siguin  tractades per nosaltres o bé per un tercer, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris que hi accedeixen,  per tal d'efectuar la mesura i l'anàlisi estadística del ús que en fan els usuaris en general dels servies ofertats a la pàgina web. Amb aquest objectiu,  analitzem la vostra navegació per la nostra pàgina, amb finalitat de millorar-ne el servei i el ventall d'ofertes que li oferim.

• Cookies de personalització: Són les que permeten a l'usuari accedir al servei amb algunes característiques de caràcter general predefinides, en funció d'uns criteris establerts al terminal de l'usuari. A tall d'exemple podem esmentar l'idioma, el tipus de navegador a través del qual s'accedeix al servei i la configuració regional del punt d'accés al servei, etc.


• Cookies publicitàries: Son les que, ja sigui tractades per nosaltres o per un tercer, ens permeten gestionar de la forma més eficient possible l'oferta dels espais publicitaris que hi ha a la página web, tot adequant-ne el contingut de l'anunci al contingut del servei  sol·licitat o a l'ús que en faci l'usuari de la nostra pàgina web. Per axiò, analitzem els vostres hàbits de navegació a Internet i podem mostrar-vos publicitat relacionada amb el vostre perfil de navegació.


Podeu permetre, bloquejar o eliminar les cookies instal·lades al vostre equip mitjançant la configuració de les opcions del navegador que empreu al vostre ordinador.