Només els que conserven memòria de finals dels 80 lligaran la frase del títol d’aquest article amb el prime time televisiu d’una època que comença a quedar molt lluny. El món era diferent, això segur. “Tengan cuidado ahí fuera” és la mítica frase que pronunciava el sergent Phil Esterhaus a cada capítol de “Canción triste de Hill Street”, una sèrie que es considera una de les primeres sèries “modernes” per la seva narrativa.
“Tengan cuidado ahí fuera” és només una versió del que ens diem aquests dies quan sabem d’algú a casa, a casa els pares o a casa els amics, que ha de sortir al carrer. Ves en compte, tingues cura. No sé si mai ens havíem preocupat tant pels altres. No ho havíem fet, no. Cada sortida és una expedició que compta, fins i tot, amb elements comuns de qualsevol expedicionari de debò: elements d’autoprotecció. Màscares i guants davant un enemic invisible que ningú no sap on s’amaga i que obliga a reprimir impulsos tan incorporats com tocar-se la cara o compartir una petita distància amb algú. El missatge és tan clar i ens arriba tant per tot arreu que el retorn al cau és estressant. Un no sap on treure’s els guants, si abans o després d’obrir la porta de casa, on deixar les claus i les bosses, si rentar-se les mans, passar-ho tot per sota l’aigua amb fairy o banyar-se amb llegiu directament per si de cas. Ens protegim quan sortim al carrer, “ja vaig jo a comprar” ens diem com per protegir l’altre, però no tenim ni idea de si les mesures que estem prenent són les correctes o si estem cometent errors que obren les portes de casa al virus.
El concepte “ahí fuera” és el que més m’interessa. Som mediterranis, gent alegre, cultura de celebració, i no en sabem gaire, de desconfiar del carrer, de l’”ahí fuera”. Aquest carrer que mirem des de la finestra i que s’ha convertit en un lloc certament inhòspit. On poso la mà, a quina distància s’està posant el comprador que ve al darrera, el de més enllà s’ha tocat el nas, quant dura el virus a la bossa de plàstic? Una cadena de desconfiances que ens fa fer de xèrifs mentre caminem pel carrer amb els ulls vigilants traient el cap per sobre la mascareta. Les mirades ho són tot, aquests dies. No en sabem res, de l’aspecte i l’expressió de la resta de la cara.
Ens hem tornat expedicionaris de primer ordre, i de pacotilla també. Ens sentim en Rick de The Walking Dead fent expedicions “ahí fuera” sense morts vivents i amb els súpers plens de tot el que necessitem. Convivim amb la sensació de por i la percepció del risc, i fem bé, caram, que ”ahí fuera” la situació és molt complicada. Però sí que hem de posar una espelma per al nostre esperit alegre, que no ens enfosqueixi del tot la por i la desconfiança. Està a les nostres mans recuperar la vida d’abans del coronavirus, encara que sigui amb mascaretes que conjuntarem amb el color de la bossa de mà o del jersei.
Quan sortim de tot això la revetlla de Sant Joan estarà a tocar. Poso una altra espelma perquè a les portes de l’estiu l’expedició i l’aventura de més risc torni a tenir la mida de les flames de la foguera i el salt que farem per creuar-la, tot llençant-hi el mes de març i l’abril, com a mínim. Els mals records.
