Seguim enclaustrats entre quatre parets a l'espera que baixi la marea. Esgota i molt, el simple fet de pensar que ningú té la certesa de quan s'acabarà tot. No hi ha un horitzó exacte, un dia, una hora, una data marcada a l'agenda que hi posi FI. Ni tan sols ningú ens pot assegurar què la vida «normal» torni perquè no tenim clar si el que entenem per normalitat no serà res més que un miratge. Tenim por, perquè el virus ataca a tothom i avança silent, sense avisar. No sabem si el passarem nosaltres, les persones que estimem i si algú entre el nostre entorn no el superarà. No tenim la certesa de formar part d'aquell número terrible i creixent que cada vespre apareix al final de telenotícies quan anuncien quants morts hi ha hagut daurant la jornada. És angoixant, sí. Però aquesta angoixa no ens impedeix d'intentar viure dins de l'anormalitat. No ens n'estem de menjar, de riure —si és que ens queden motius per a fer-ho— de plorar, de mirar pel·lícules, d'evadir-nos amb música o potser amb un bon llibre.
I entre una cosa i l'altra, tot intentant adaptar-nos a la situació, jo també penso que no voldria estar a la pell dels que els hi ha tocat gestionar el desastre, la pandèmia dels collons. Però això no m'impedeix palpar en la pròpia pell com de malament s'estan fent algunes coses i de dir que sí, que malgrat que la situació sigui límit, tenim tot el dret del món a dit que les coses no s'estan fent de la millor manera, a dir que ja n'hi ha prou de fer-nos passar bou per bèstia grossa. I no parlo de retreure si s'hagués pogut preveure millor la que ens venia. Parlo del present, de com s'està afrontat la situació des del primer moment. Del minut zero de la pandèmia, quan amb tota la «xuleria» torera, la primera reacció del Govern del PSOE i Podem ha estat recentralitzar l'Estat amb un 155 encobert. Ens han militaritzat els carrers amb l'excusa de l'estat d'alarma, enviant soldadets a fregar terres amb aigua i lleixiu sota una gran operació mediàtica. Han utilitzat els uniformes i les seves putes armes per a fer nacionalisme als carrers, a les rodes de premsa o a l'Aeroport. Ens han enviat l'exèrcit per a dir-nos que «cada dia és dilluns» enlloc d'enviar metges «armats» amb respiradors artificials. S'han negat a seguir els criteris científics que recomanaven confinar de manera estricta les zones més afectades pel virus i han perdut dues setmanes titubejant entre un confinament «light» o un de seriós. Han comprat de ganga tests defectuosos a la Xina mentre recentralitzaven les compres de material mèdic des de Madrid. Perquè entre ciència i pàtria, el Govern de l'Estat ha ha triat Espanya.
Però això no és tot perquè estem a final de mes. Venen els lloguers i les hipoteques que no es perdonen i tots els rebuts haguts i per haver. Molts assalariats es veuran a la cua de l'atur, o en el millor dels casos, obligats a quedar-se a casa tot i haver de recuperar les hores el dia de demà. Una operació avalada pels sindicats de la patronal —CCOO i UGT— el PSOE i Podem, una vergonya d'Estat al servei dels poderosos. I ja no parlo dels autònoms: sense atur, sense baixa, sense feina i sense dret a res. Havent de pagar el rebut de la Seguretat Social tot i no poder treballar i amb l'horitzó d'una declaració d'IVA d'aquí a pocs dies que l'Estat no ens pensa ajornar. Ens diuen que «tot anirà bé» quan volen dir «paga i calla, fill de puta», perquè entre vida i economia, aquest Govern que es diu d'esquerres ha escollit l'economia.
Però aquí estem, atents al desori, empassant-nos el cinisme diari dels socialistes, comuns i membres de Podem, tots ells incapaços d'acceptar ni una sola crítica perquè el problema sempre són els altres, la perifèria, la crosta, els indígenes dels pebrots. Tots tancant files amb la mala gestió dels seus mentre menystenen, insulten i assetgen a tots aquells que s'han atrevit a dubtar del com i del què. Al cap i a la fi és el seu Govern i el poder és tan o més llépol com el diner.
Però sabeu què? Que vosaltres teniu el poder i el Govern, però nosaltres memòria i l'endemà. Que no se us oblidi.
