Aquests dies he descobert com m'agrada sortir al balcó. Hi surto més que quan no vivia confinada. De fet, fins fa poc estava convençuda que era l'espai reservat als fumadors de cada casa, igual que el sofà és l'indisputable territori dels que juguem a la consola. Jo, de fumar no fumo, però a partir d'avui em declaro addicta a sortir, prendre la fresca i badar. Així, des de fa uns dies que cada matí surto al balcó i m'hi estic.
Faig la fotosíntesi, comprovo que el cel no ens hagi de caure sobre el cap i debato uns minuts si canviar de pijama. Deixo el mòbil, faig un glop del cafè i repasso la resta de balcons. Em sento una barreja entre Julieta i La Finestra Indiscreta, que no sé qui acabarà més fastiguejat, si jo, en James Stewart o la pobra Julieta. Perquè quan tot això passi, que passarà, nosaltres també voldrem fingir la pròpia mort veient les burrades que anem enviant cada nit al xat de l'instagram. Així que et dic, amiga, deixa l'insta i surt al balcó. Gairebé passem la quinzena de confinament i ja començo a saber-me les bugades, horaris i menús dels meus veïns. Miro al carrer i sé en quines franges fan les compres. Qui passeja el gos i qui passeja una barra de pa. Qui, com jo, comença a fer la vista grossa a l'hora distingir l'"athleisure" del pijama. Des del balcó també veig qui més hi ha que es dedica a mirar el carrer, que no som pocs. Per Twitter i Whatsapp cada dia m'arriben vídeos de la gent i els seus veïns. Concerts, festes i alegria. Ara, si al principi d'estar tancats la tendència era la germanor eufòrica, últimament la cosa està prenent un gir més orwelià. Fa uns mesos penjàvem fotos de caminades, receptes ultra-sanes i la pila de llibres que llegíem, buscant cas, validació i companyia. Avui, en canvi, les medalles que ens pengem són en forma de vídeos escridassant als vianants que passen per sota casa, o, fins i tot, aplaudint la violència policial.
Tots volem lluitar contra el virus i segur que tot plegat seria més fàcil si poguéssim sortir al balcó a fer cops de puny a l'aire, apallissar-lo, fer-li saltar les dents. Les compareixences del Gobierno no paren d'embellir aquest desastre amb llenguatge de caire militar. Ens diuen que som soldats, que no hem d'aturar la lluita contra aquest fantasma i, si haguéssim de fer un glop per cada cop que repeteixen la paraula "unidad", ja seríem morts. Cada dia ens animen a anar al front quan l'únic camp de batalla és precisament a casa, la inacció. Fosos amb el sofà, la frustració es converteix en ràbia, i, de cua d'ull, veiem el balcó. Ara que hem comprovat que les ovacions de cada vespre no són, ni de lluny, suficients, sembla que trobem una sortida en insultar, exposar i perjudicar als mateixos companys de veïnat. Veïns que pot ser que precisament vagin o tornin de treballar en serveis essencials. O veïns que literalment no es poden permetre deixar de treballar, davant l'abandonament per part de l'estat. Fins i tot veïns que no mereixen maltractaments per part de la policia per molt que passegin el gos amb massa calma.
De petita, quan feia la primària, cada any ens manaven escollir un delegat. Jo no entenia què volia dir realment "delegat" i, de fet, tots ho vèiem com una mena de concurs de popularitat entre amics. Voto als meus col·legues i ells em voten a mi. Els trio pel meu equip de futbol i després em canviaran els "tazos". Però una de les poques tasques que tenia el delegat era sortir a la pissarra a vigilar la resta quan el professor marxava. Si algú es portava malament, el delegat havia d'apuntar el seu nom perquè el veiés l'adult que fos. La por de tenir-hi el nom quan el professor tornés era més que suficient per mantenir la classe en silenci. I la possibilitat d'arribar a tenir el guix per decidir qui feia més o menys bondat acabava sent prou persuasió per seguir alimentant aquest joc de control i poder entre nens. A vegades penso si l'estat no ens està manant a vigilar des de la pissarra; la majoria de nosaltres no sabem l'abast del virus ni de les mesures que es prenen en contra seu, però no dubtem en ser els delegats del barri des del nostre propi balcó. Esbronquem, insultem, i oblidem que en algun moment serem nosaltres que necessitarem sortir a comprar alguna cosa d'emergència, o a comprovar si algun conegut amb factor de risc està bé. Jo, que he estat estius i estius d'adolescència entrenant per arribar al confinament i no trobar a faltar ni el sortir ni el socialitzar, no seré qui defensi els lligams i la germanor veïnal que teníem les primeres setmanes. Però no oblidem que la pandèmia no es combat com una guerra, tot foc i zero empatia. Aquest mal es resisteix, se supera. Fem pinya.
