Sin novedad en el frente

El recurs de voler convertir els ciutadans en soldats i col·locar-los anímicament en una guerra està vist. S'assenyala un enemic comú, que pot ser un virus, un país, o una ideologia, i s'apel·la a la unió sense fissures de tota la població per combatre'l.

Normalment, trepitjant tota mena de drets, perquè el bé comú de la victòria així ho requereix; i, normalment també, amb la resignació d'uns ciutadans que acaben devorats per una inèrcia -autoritària i violenta, sovint- impossible de revertir.

Ara volen tornar a situar els espanyols en una guerra simbòlica perquè és un valor segur en democràcies dèbils i perquè la guerra contra l'independentisme (contra la minoria nacional catalana, per deixar-nos d'eufemismes) ja la tenen guanyada a curt termini. En aquest sentit, el virus els ha anat bé perquè els ha renovat un enemic que ja els havia quedat moribund a les mans. Érem un escarabat mig esclafat i potes enlaire, i a ells ja només els quedava la diversió d'anar-nos magrejant amb un pal.

Per sort ha aparegut un nou monstre, temible, vigorós, un repte ideal per submergir un altre cop el país en una falsa guerra, i el canalitzador que ha de dur a la gent fins al camp de batalla torna a ser, com sempre, la unitat. La unitat patriòtica i cega. Armi's, senyor. Armi's amb mi, posi's la mascareta a la cara i l'escopeta a l'espatlla, deixem les nostres diferències i els seus drets aquí a la porta i anem plegats a matar el llop.

És la història de sempre. La història del nacionalisme de sempre. L'única diferència amb altres crides bèl·liques és que aquesta prové de l'autoproclamat govern més progressista de la història d'Espanya. El de la rosa. El d'asaltar los cielos. El progressista. El de les places del 15M. El que creu que l'exèrcit també ha de tenir el seu faristol en una crisi sanitària, que el virus no entiende de territorios i que l'aturarem centrant-nos més en la unitat que en la ciència.

I és que al capdavall, quan rasques una mica, sigui quin sigui el color polític que governi, sempre acaba apareixent el mateix comú denominador: Espanya. Els colors per sobre de les persones, i les falses guerres per sobre de les veritables batalles socials. Sin novedad en el frente.

 

  • Comparteix