Pujo al cotxe prou d'hora i enfilo cap a Ponent, terra enllà. De camí a Cervera —la primera parada del dia— quasi no em trobo ningú a la carretera. Sembla una road movie i tinc la sensació que en qualsevol moment apareixerà un camió vermell de 12 rodes que em seguirà fins al meu destí. Però la realitat és ben diferent. El sol espetega fort, la primavera esclata de verd als camps i de flors als arbres. L'aire sembla més net, més pur i el cel és d'un blau quasi artificial. Tanco la ràdio, fart de tanta «infoxicació», i em deixo portar per les melodies de Ferran Palau, que em relaxen i em fan somniar.
Arribo a la primera parada del dia, aparco al centre de Cervera i no hi trobo rastre de vida humana. Tot tancat i barrat excepte algun forn i un parell de botigues de queviures. Agafo un dels carrers que porten cap a l'antiga Universitat i de lluny hi albiro una dona amb un cabàs ple. Duu posada la mascareta i també guants. Quan ens creuem —cadascú a una vorera diferent— em mira de reüll. Una mirada que es repetirà al llarg del dia i que a mesura que avança el confinament es va endurint entre la gent. No és només de desconfiança, que també, sinó una barreja de por, d'empatia, i fins i tot de pena. La plaça de la Universitat està literalment deserta. No hi ha ni una ànima. Camino pel centre de Cervera com si ho fes en un decorat de ciència i ficció d'una pel·lícula de trama postnuclear. De cop em trobo un home gran palplantat davant de la porta d'una església. Porta un paper i un bolígraf i està apuntant alguna cosa. M'explica que pren nota d'una oració contra el coronavirus que ha penjat el mossèn a la porta de l'església. Aquests dies no hi ha missa i cadascú fa el que pot. Faig la feina i canvio de població.
A Tàrrega es repeteixen les escenes, tot i que topo amb un supermercat i la peculiar cua que s'hi munta. La gent s'espera fora de l'establiment separada per més de dos metres de distància. Ningú parla. Ningú fa cap gest. Semblen autòmats. De cop em topo amb un cotxe de morts, talment com una premonició del que està per venir. Pilot i copilot posen amablement per la macabre foto amb la boca tapada per les respectives mascaretes. Tot és molt estrany. Marxo camí de Lleida i paro un moment a Mollerussa, al Polígon Golmés. Està quasi tot tancat, tot menys el gran supermercat que té l'aparcament farcit de cotxes. El confinament ha despertat la síndrome de l'hàmster, acumular menjar per allò del si de cas. És com la dèria del paper higiènic, coses de la histèria col·lectiva.
Arribo a Lleida. Ni rastre de gent als ponts que creuen el riu. Només algun autobús buit que avança sense cap obstacle cap al centre de la ciutat. El sol ho ruixa tot amb llum de migdia i crea contrastos insalvables per a la càmera. Retrato els carrers inhabitats, places dures i desertes, botigues tancades. Ni una ànima. Ningú. Absolutament res. Deixo el centre i enfilo cap a la Seu Vella, a mig restaurar, des d'on contemplo la capital del Segrià i el seu silenci. Pujo al cotxe de nou i vaig cap a Alcarràs. Allà em trobo amb un ramader en una explotació de xais. És la primera persona amb qui interactuo més de deu segons seguits des de fa més de vuit hores. Ja és ben entrada la tarda. M'explica que a ells, per ara, no els ha baixat la feina. De fet, sort en tenim de ramaders, pagesos, transportistes i de tota la cadena que fa possible que ens arribi el menjar a taula. Ells també s'arrisquen, també són una peça de l'auca que ha de seguir funcionant.
Acabo les hores d'una de les jornades de feina més estranyes de la meva vida. Camí cap a casa, per l'Eix Transversal, em topo amb la natura que pren el que és seu: dos conills, un senglar i un cabirol que quasi atropello, palplantats al mig de la via i cadascun a pocs quilòmetres de diferència. Sense humans tot torna al seu lloc.
No tinc ni idea del futur immediat que ens espera. No ho sé. Tot és molt estrany...
