Cavalcàvem prepotents per places i carrers, reunions i actes pomposos d'una intensa vida social. Dinàvem en família i berenàvem al parc amb els petits, que jugaven a córrer feliços entre gronxadors. Sopàvem a tavernes innombrables amb la companyia dels amics, rèiem, ploràvem, recordàvem ser joves. Anhelàvem arribar els primers a tot i arreu: al carril esquerre del peatge, al primer seient buit del metro, a la cua del supermercat, a la consulta del metge. Ens fèiem petons de cine, de murri o d'esquimal. Ens abraçàvem, ens donàvem les mans i quan tocava ens llepàvem les nafres. Ens eixugàvem mútuament les llàgrimes amb el palmell de la mà. Ens estimàvem clandestinament pels carrers de la ciutat en aquella cantonada, a la porteria de casa, al cotxe o a l'escala d'emergència. Cantàvem a cor obert com si no hi hagués un demà a la primera fila del concert, xopats de suor d'altri, fregant-nos els cossos calents, cansats i ebris de desig. Els diumenges anàvem a casa dels avis i els hi dúiem un tortell de crema i un pom de margarides. Fèiem el vermut a la terrassa de casa i qui sap si fins i tot, en acabar, sortíem de passeig al ritme del bastó. Ens escapàvem de la ciutat i corríem per marges i rieres, buscàvem espàrrecs i jugàvem a tocar i parar mentre acabàvem de fer la brasa pel dinar. Anàvem al cinema i al teatre a veure la més nova de la cartellera. Ens manifestàvem per totes les causes justes i contra tota la colla de pòtols del govern. Cada dia. Sempre i contra tota forma de govern. Que mori el mal govern, redéu.
Lluitàvem, treballàvem i ens estimàvem. Ens crèiem invencibles i ens en rèiem de tot i de més. També del virus. Coronaquè? Coronavirus. Així es diu el malparit. I ara amb sort —els que tenim quatre parets on jaure— ens ho mirem tot de casa estant. Esperant qui sap què. Aquells (afortunats?) que seguim treballant ho fem amb el temor de no fer-ho del tot bé, separats per l'enorme distància de la por, mentre ens diem que no passa res, que tot bé i que això passarà. Patim per la feina de demà, per les factures i per sobre de tot per tots aquells que ens estimem. Hem entès que per respecte als altres hem d'intentar fer-ho bé, amb la més gran de les cures. Confinats, emmascarats, higienitzats. Hem assumit la dolorosa paradoxa que no hi ha mostra d'amor més gran per aquelles persones que ens estimem que mantenir-nos-hi allunyats fins que tot això acabi.
Si és que acaba.
I mentre esperem només ens queda el silenci. El sorollós silenci. La immensitat d'un silenci que ens recorda com n’arribem a ser d’insignificants, de menuts, de miserables.
Silenci. Només això.
