El gènere del coronavirus

L’aïllament de la població xinesa durant l’epidèmia de coronavirus ha incrementat els casos de violència masclista en l’àmbit domèstic en un país on la Federació de Dones Xineses, lligada al Partit Comunista, calcula que una de cada quatre dones la pateixen. El confinament, a més, incrementa la vulnerabilitat davant d’aquestes situacions, en posar majors entrebancs per denunciar-la, segons han explicat organitzacions com Free Chinese Feminism.

El ‘New York Times’ avisava divendres passat que els rols de gènere podien exposar les dones a infectar-se del COVID-19 en major mesura. El personal sanitari és un dels col·lectius més exposats al virus. Arreu del món, es calcula que el 70% de professionals sanitaris són dones, moltes de les quals són infermeres, un grup que té més risc de contraure’l que el de metgesses. A la província xinesa de Hubei, focus del COVID-19, el 90% dels professionals sanitaris són dones. Als Estats Units, un dels països on més s’escampa la pandèmia juntament amb Espanya, en són el 78%.

L’assumpció de la majoria de tasques de cura per part de les dones també les pot posar més en risc de contraure la malaltia, si es tenen en compte dades com les de la Xina, on s’ha demostrat que el virus es transmet més fàcilment entre familiars. També va ser el cas durant els brots d’Ebola registrats a l’Àfrica entre 1976 i 2014, en ser elles les responsables de cuidar els malalts i de preparar els morts per a l’enterrament. El cas de l’Ebola apunta que les dones triguen més a recuperar els seus ingressos i a refer la trajectòria professional després d’una epidèmia que no pas els homes.

Com apunten diversos mitjans catalans i espanyols, les mesures excepcionals preses per frenar la pandèmia a l’Estat suposaran una major càrrega de feina (no remunerada) en l’àmbit domèstic, que amb tota probabilitat assumiran les dones. Les feines més precaritzades al sector serveis, amb altes taxes d’ocupació femenina, ho tenen força difícil per complir el confinament. Les mesures defensades per patronals i sindicats majoritaris per fer front a la crisi sembla que, de moment, no beneficien els sectors laborals més vulnerables. Per altra banda, hi ha més homes entre la població reclusa, entre els menors no acompanyats i la població sense sostre, si bé les dones d’aquests col·lectius tenen vulnerabilitats afegides.

La perspectiva de gènere és, doncs, necessària per valorar quines són les poblacions amb més risc durant la pandèmia, i quin impacte tenen les mesures preses per contenir-la en diferents grups de població. El feminisme, al seu torn, pot ser una bona eina per analitzar tant la perspectiva des d’on s’ha abordat la crisi com per escatir quines mesures estructurals es poden adoptar perquè la següent sigui de més fàcil abordament o, si més no, que el seu tractament estigui lliure de biaixos racistes, sexistes i classistes. Així per exemple, bona part de les retallades en pressupostos públics fets durant la crisi econòmica van ser als sectors de la salut, l’educació i els serveis socials, els que s’han mostrat ara claus per protegir la tota població dels efectes del COVID-19. Seguirem maltractant-los durant la següent recessió?

Els debats sobre les mesures de confinament s’han emmarcat com un dilema entre el bé comú i la llibertat individual. Això ha portat a plantejaments maniqueus on, fins i tot, sembla que l’alternativa a la disbauxa associada als països mediterranis i a la suposada laxitud de les democràcies liberals és o la doctrina del shock securitària –impulsada ja per les polítiques contra el terrorisme islamista– o l’adopció de mesures de control i disciplinàries preses per la Xina. El feminisme, en canvi, ofereix marcs de pensament per crear alternatives que passin per la col·lectivitat i el respecte per a les casuístiques individuals, gràcies a la noció d’interdependència. L’economia feminista és més procliu a associar el desenvolupament d’un país, i l’èxit del seu model social, al benestar de la població, i no pas a altres marcadors econòmics. Tal com demostra la crisi actual, el benestar de la comunitat és, en última instància, allò que fa que qualsevol societat rutlli: el més ric no estarà protegit de la pandèmia fins que el més pobre no ho estigui. La pregunta és: què farem a partir d’ara per garantir-ho?

  • Comparteix