Ho tornarem a fer

Aquesta setmana és Grècia però cada dia en trobem exemples arreu de la geografia europea. Aquest continent tan estrany, que flirteja amb la pau i s'apassiona amb la barbàrie, camina amb pas ferm cap a una repetició modulada del segle XX. I hi caminem tots, encara que ens sembli que la nostra passivitat ens fa quedar immòbils.

Tot plegats ens dirigim cap a l'abisme del feixisme, ens hi aboquem directes, i hi anem amb una certa consciència de fer-ho, potser perquè creiem que la Història no és repetible i que anar amb un iPhone a la mà ens fa més evolucionats, demòcrates i civilitzats que qualsevol degenerat dels anys quaranta. Tenim la sensació que, a última hora, una mà invisible evitarà la catàstrofe i ens tornarà a posar a lloc.

I ens equivoquem. En molts aspectes som pitjors que els nostres predecessors, i ho som perquè la cara fosca del món digital -tan evident com la lluminosa- ens ha anat devorant les percepcions. Sense adonar-nos-en, anem quedant encabits en bombolles on tot el nostre entorn pensa el mateix, on les nostres conviccions queden reforçades cada dia per fanàtics, i on els enemics d'aquestes conviccions són assenyalats diàriament i titllats d'éssers destruïbles. I ho trobem versemblant, per què no, destruïm-los.

En comptes d'enriquir-nos-en, utilitzem el món digital com a presó, i cada clic és una porta més que traspassem per arribar al cor del recinte. Ens hi anem endinsant sense saber-ho, clic, clic, clic, cada vegada més endins, cada cop més satisfets, clic, clic, clic, fins que ja només queda davant nostre aquesta còmoda sala on tots fem que sí amb el cap i ens aplaudim i ens donem copets a l'esquena i que guapos que som i quins ulls tan blaus.

Sí, no ho dubteu, ho tornarem a fer. Repetirem la tragèdia del segle XX i la repetirem agreujada per les presons digitals del segle XXI. Els homes d'avui estem més sols i més convençuts que els de fa cent anys. Som molt més perillosos i curts perquè ens creiem més inofensius i cultes que els de fa un segle. I vivim pensant que algú, algun dia, ens frenarà.

I no, no ens frenarà ningú, perquè fins ara no ho han fet ni l'empatia, ni la solidaritat, ni el patiment, ni el plor dels nadons. I, evidentment, si no ens han frenat els sentiments, tampoc ho farà la raó, perquè de raó ja fa massa temps que en tenim. La tenim tota, i ja ho estem fent saber al món.

  • Comparteix