Ni presó ni exili

Més de dos anys després de la derrota post u d'octubre seguim emmerdats en una guerra interna, l'escenari perfecte per un enemic poderós. Però les enquestes i les repetides eleccions segueixen donant victòries al conjunt de l'independentisme perquè l'alternativa és nefasta, no pas per la traça dels líders secessionistes. Afortunadament l'enemic, l'Estat espanyol, és prou maldestre per no saber aprofitar l'avantatge que li suposa l'escenari d'una «guerra civil catalana» entre uns partits independentistes més preocupats per assolir l'hegemonia a les institucions que la llibertat del país. «L'hegemonia del partit és imprescindible per arribar a la independència» diuen uns, oblidant explicar com aconseguiran la independència un cop ampliada la base si l'Estat es nega a parlar de referèndum siguem un 48%, un 60% o un 75%. «El Govern legítim és l'únic capaç de posar l'Estat contra les cordes per assolir la independència» diuen els altres, oblidant que aquell govern va ser derrotat, sense oposar cap mena de resistència, amb la simple aplicació de la signatura del decret del 155. Però alerta, que si esdic això no és ni molt menys perquè tingui cap mena d'intenció d'entrar en l'espiral d'allò que s'hauria pogut fer durant la tardor de 2017. Crec sincerament que a aquestes alçades tothom té suficient informació per saber i entendre com van anar les coses. Fer càbales sobre el que hauria pogut passar si s'hagués fet això o allò és tant absurd com acusar de covardia o traïdoria aquells que van posar-se davant de les institucions, assumint la derrota en pròpia carn amb la presó i l'exili. Qui coi sóc jo, des del privilegi que m'ofereix la llibertat, per retreure a tots aquells dirigents no haver-ho sabut millor? Però no retreure-ho no vol dir en cap cas acceptar uns lideratges que no funcionen.

Cal dir amb tota la claredat del món —i des del respecte cap aquells que ho estan pagant amb la privació de la seva pròpia llibertat— que ni des de la presó ni des de l'exili es pot liderar el país. La seva experiència i la seva veu és abolutament necessària, sí, però no poden liderar el país per una raó molt senzilla: perquè estan lligats de mans i peus. Perquè la reclusió forçada o l'obligada estància a milers de quilòmetres de la seva terra els hi impedeix conèixer realment què passa als carrers, al Parlament, als mitjans de comunicació i fins i tot al si dels seus respectius partits. Perquè agradi o no, no hi ha comunicació telemàtica que pugui suplantar el fet d'estar present en cos i ànima on, quan i amb qui passen les coses. Ni des de la presó ni des de l'exili no es pot liderar el país perquè uns i altres encara no han fet la necessària autocrítica del que va passar durant la tardor del 2017, assumint que la derrota va ser fruit de les seves pròpies equivocacions. Com algú pot pretendre liderar res si no ha estat capaç d'assumir els propis errors? Ni des de la presó ni des de l'exili no es pot liderar el país perquè la manca de la seva pròpia llibertat condiciona, vulguin o no, tot allò que fan, pensen, i diuen, perquè son persones i no pas màquines.

Podria estendre'm bastament, posant exemples fins i tot amb cert context internacional —que serien ràpidament rebatuts per d'altres exemples— però resulta que Catalunya no és Sud Àfrica, ni Euskal Herria, ni Irlanda i ni tan sols Escòcia. Pretendre equiparar altres lluites o altres processos d'alliberament nacional amb el que passa a Catalunya no té cap sentit perquè cada lluita i cada país ha trobat un camí particular per assolir la llibertat. És per això que em reafirmo a creure fermament que no, des de la presó o des de l'exili no es podrà liderar el camí cap a la independència perquè precisament la presó i l'exili són la mostra de la derrota d'aquells lideratges. Però aquí estem, perdent un temps preciós, deixant un camp adobat per un populisme anipolític que comença a treure el cap i submergits en una guerra sectària i fratricida entre uns partits incapaços d'entendre que s'equivoquen d'enemic. Que mentre aboquen immensos esforços en convertir els lideratges de la presó i de l'exili en missions messiàniques i quasi divines, s'obliden de formar els quadres de dirigents que podran agafar el relleu el dia de demà. No ens calen ni màrtirs ni herois, és tan senzill i tan complicat com el camí que proposava l'Antoní Masseguer: per vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi.

  • Comparteix