Dia Mundial del Hijab

El Dia Mundial del Hijab se celebra l’1 de febrer. A Balaguer, l’associació de dones Chabab Al Amal va celebrar-ho amb una jornada d’actes que incloïa la invitació a la resta de dones perquè s’emprovessin la peça religiosa. L’acte va ser rebut amb polèmica, i la Paeria del municipi se’n va desmarcar. El Dia Mundial del Hijab va néixer el 2013 de la mà de la musulmana estatunidenca Nazma Khan. L’objectiu era que les dones musulmanes que no porten hijab i les no musulmanes se’l posessin un dia per entendre les discriminacions patides per les que el porten. La iniciativa no ha estat gaire ben rebuda, ni tan sols per les dones amb vel.

L’activista i escriptora britànica Mariam Khan n’és un exemple. A un article al ‘New Arab’ apunta que, si bé el hijab és una part important de la fe de moltes dones, “no és el sisè pilar de l’islam, per molt que ho afirmi el patriarcat”. Recorda que, a països com l’Iran, les dones no tenen cap altra opció que no sigui portar-lo. Khan explica que les dones que no porten hijab sovint senten que no encaixen en la idea del que és ser musulmana, perquè el debat sobre la qüestió l’han dominat les que porten el vel i, a més a més, a occident s’ha imposat una visió reduccionista de la dona musulmana, sovint amb finalitats comercials, que l’associa a aquesta peça de roba. L’escriptora reflexiona sobre el fet que iniciatives com el Dia Mundial del Hijab reforcen la idea essencialitzadora que les dones musulmanes es redueixen a la qüestió de portar el vel o no, amagant la complexitat de les seves vides.

Finalment, denuncia que convidar les persones no musulmanes a dur el hijab perquè entenguin les discriminacions que pateixen les que el porten és negar veu a aquestes dones, en transmetre la idea que, per entendre què els hi passa, no n’hi ha prou escoltant-les. Coincideixo amb Khan quan denuncia que això és denigrant, sobretot perquè tota la complexitat del fet musulmà es redueix a una peça de roba que algú no musulmà es pot posar i treure, com si fos una disfressa.

Aquesta és la raó per la qual em generen força rebuig totes aquelles iniciatives fetes per feministes blanques que pretenen combatre la islamofòbia posant-se el vel. Va passar al Parlament andalús per protestar contra Vox, i també a Nova Zelanda, en motiu dels atemptats d’un terrorista supremacista blanc a dues mesquites de Christchurch. Posar-se el vel em sembla una banalització del fet musulmà no només pel reduccionisme representatiu esmentat, que alimenta els discursos tant de l’extrema dreta europea com del fonamentalisme islàmic. També perquè posar-se’l i treure-se’l a capritx és un acte de privilegi que no reflecteix ni els processos que fan les dones que el duen, i el preu que paguen en forma d’islamofòbia de gènere; ni les que se’l treuen després d’un temps de portar-lo, com Mona El Tahawy, que reivindica una revolució sexual a l’Orient Mitjà i el Nord d’Àfrica. Tampoc el de les que es resisteixen a dur-lo, com ara Masij Alinejad, exiliada iraniana als Estats Units, o Safa Kord Afshari, condemnada a 24 anys de presó pel Tribunal Revolucionari de Teheran.

En tot cas, les feministes blanques hauríem de facilitar espais perquè les dones musulmanes, i també les laiques ascendents del nord d’Àfrica i l’Àsia occidental, es puguin expressar en llibertat. A la vegada, hem d’esmerçar-nos més per combatre el racisme i la islamofòbia als llocs on tenim veu i actuem. No un sol dia o en actes cosmètics puntuals, sinó durant tot l’any.

  • Comparteix