La guerra i la política

La política és una correlació de forces. Igual que la guerra. El guerrer es plantava amb 10, 20, 100.000 homes davant la ciutat emmurallada i deia: "o us rendiu i obriu les portes de la ciutat o tots aquests que veieu entrarem a sang i foc". A Joc de Trons, a Troia i a moltes sèries i pel·lícules es veu el funcionament d'aquest sistema de correlació de forces.

En alguns casos els que tenien menys força (numèrica i/o d'armament o) decidien obviar la correlació de forces i plantar cara. A les pelis i a les sèries, normalment veiem els casos on aquesta valentia que menysprea el càlcul i s'entrega a la batalla desigual, surt victoriosa. Els que havien d'haver estat esborrats de la faç de la terra, contra tot pronòstic, guanyen. I això mereix ser glossat pels poetes i per Netflix. En altres casos (sospito que la majoria dels que han tingut lloc a la història) el dèbil es rendeix abans de lluitar, ja que la rendició s'apareix més assumible que una derrota que està absolutament escrita.

Al segle XIX, el militar prussià Carl von Clausewitz va dir que "La guerra és la continuació de la política per altres mitjans". Cent cinquanta anys més tard, el filòsof Michael Foucault li donava la volta a la cosa i plantejava que "La política és la continuació de la guerra per altres mitjans". Fa temps que li dono voltes a les divergències que plantegen aquestes dues frases i, també, a les coses que tenen en comú. I sempre acabo allà mateix: que va ser primer? Quin és el punt base de tot plegat? Em sembla que tant Clausewitz i Foucault tenien raó i sospito que la correcció d'una o altra afirmació només depèn del moment que ens hagi tocat viure. I em sembla que ens ha tocat viure temps de guerra. O com a mínim -que no és poc- temps en què l'essència guerrera del poder, queda massa al descobert per a creure'ns que la política és una activitat mínimament civilitzada.

I pensant al voltant d'aquestes dues frases, vaig acabar en un joc de política ficció que vull compartir amb els lectors del Fot-li Pou:

Recordeu Grècia. L'any 2015 el govern grec de Syriza va fer un pols polític històric. D'una banda un govern sorgit d'unes eleccions lliures i democràtiques. A l'altra banda de la taula (del camp de batalla?) els poders econòmics més potents del planeta.

Davant la intenció del govern grec de posar en qüestió les normes econòmiques que ofegaven el poble grec, l'FMI i la Troika van respondre amb amenaces de tota mena: retirades massives de capitals, desabastiment de combustible, medicaments, menjar, etc. En aquest escenari, el govern grec va decidir donar la paraula al poble. Un poble que, malgrat les amenaces, va decidir en referèndum que no es rendien i donaven l'ordre al seu govern de mantenir el pols malgrat una correlació de forces desastrosa.

Finalment, però, el govern grec va claudicar, va baixar del cavall i va acceptar una rendició que ha provocat un dolor immens a la societat grega. Les discussions sobre el perquè d'aquesta rendició continuen dividint la societat grega i a la gent d'esquerres de tot Europa. No sóc cap expert en la qüestió, però, com deia abans, he aplicat les reflexions que em van provocar Clausewitz i Foucault per fer-me dues preguntes de política-ficció:

1: És possible que, davant les enormes implicacions econòmiques i polítiques que suposava el desafiament grec, els grans poders hagin fet arribar al govern grec un missatge com, per exemple, aquest: "Si no us atureu i ens seguiu desafiant, vosaltres i les vostres famílies sereu segrestats i eliminats"?

2: O aquest altre: "Si no us atureu i ens seguiu desafiant, fabricarem un cas de corrupció (o direm que estàveu preparant una rebel·lió armada amb l'exèrcit, o el que sigui) i passareu els propers 20 anys a la presó".?

Insisteixo que és un exemple. Però ho veieu versemblant? És pensable que les coses hagin anat així? És possible que un poder descomunal com el poder econòmic mundial hagi utilitzat aquests mètodes? Aquesta és la clau: ho creiem possible o confiem que "això ja no passa"?

Podríem pensar que coses (com el bombardeig de la Casa de la Moneda amb Allende dintre, el cop a Jacobo Arbenz a Guatemala o l'assassinat de Thomas Shankara per demanar (igual que Siryza) el canvi de regles sobre el deute, són coses del segle passat. Però només pel canvi de segle podem dir que aquestes coses no passen? Quines coses de fons han canviat als últims quaranta anys per descartar que això pugui continuar passant? O ho descartem per un motiu geogràfic? Aquestes forces actuen només a l'hemisferi sud? Quin hauria de ser el motiu dels veritablement poderosos per no fer a Europa, si calgués, el mateix que a Xile, Guatemala o Burkina Faso? Ara això ja no passa? O això no passa "aquí"? Segurs?

Salvant totes les distàncies (però conscient que són distàncies que molt sovint s'escurcen de cop), veig al Borbó arribar al Congrés rodejat de membres de l'Exèrcit i no puc evitar preguntar-me si és la imatge que descrivia Clauzewitz o la de Foucault. Aquest rei que comanda un exèrcit és la guerra per uns altres mitjans? És la política per uns altres mitjans?
Jo no sé si a Tsipras li van posar una pistola al pit, ni com de simbòlica era si va existir. Potser això ja no passa o si passa només passa al Sud. Però mentre em faig aquestes preguntes no puc passar per alt que les armes de l'exèrcit que comanda Felip VI són absolutament reals. I no puc oblidar que visc a un estat, encapçalat per un senyor armat, que es permet ficar una dècada a la presó a gent com Jordi Cuixart, Carme Forcadell i tota la resta. O que pot apallissar gent que vota amb total acarnissament, disparar bales de goma contra gent que s'ofega al mar. O permetre, com cada dia permet i fomenta, una pobresa que mata, exactament igual que maten totes les guerres obertament declarades.

  • Comparteix