Kobe Bryant, l’Elvis Presley de l’NBA

El 1977 Elvis Presley, la llegenda del rock, va morir prematurament als 42 anys deixant en xoc al món i sobretot als Estats Units. Quatre dècades després Kobe Bryant, icona del bàsquet, li ha passat el mateix: mort sobtada als 41 anys i tothom en xoc. La casa d’Elvis, a Graceland (Memphis) va ser el lloc de peregrinatge. En el cas de Kobe ha estat l’Staples Center on per casualitat, es celebraven els Grammy. Elvis i Kobe, dues vides d’èxit tallades per la tragèdia. Dues vides absolutament de pel·lícula.

Kobe Bryant va tenir un camí molt diferent a qualsevol estrella de l’NBA. Va aprendre de petit que no tots els que jugaven a la lliga nord-americana triomfaven. El cas més clar, el seu pare Joe. Va haver de fer les maletes i marxar a jugar set anys a Itàlia arrossegant la família, Kobe inclòs. Temps més que suficient per entendre una cosa clau per un nord-americà: Europa existeix. El llavors petit Kobe va aprendre el valor del sacrifici i la seva estima al Barça de futbol li va venir per l’amor que va tenir pel futbol sent tifossi d’aquell Milán de Gullit, Van Basten i Rijkaard. El lligam amb el seu pare va ser total i això s’havia traslladat amb la seva filla Gianna.

Aquell jove, nascut a Philadelphia, va tornar als Estats Units però havia vist ja moltes coses que mai un jove nord-americà veuria ni sabria mai. Al cap tenia un gen competitiu i ambiciós molt desenvolupat. Això juntament amb el seu talent va provocar un còctel explosiu que el va fer saltar-se la Universitat per entrar a l’NBA amb 17 anys, cosa llavors impensable i que no va tenir gran acceptació a la lliga. Però Kobe era superdotat mentalment. Tenia clar el què volia i el què no. Per això tot i ser escollit pels Hornets va dir que ell volia ser un Laker i només 20 dies després va assolir que el traspassessin. Com a esportista ha estat una icona. Allò tan difícil d’aconseguir que fent la teva feina arrosseguis a tanta i tanta gent a intentar seguir els teus passos. Ha estat l’exemple a seguir d’una generació que s’ha enganxat al bàsquet gràcies a ell. Com havia fet una dècada abans Michael Jordan amb qui estarà sempre eternament comparat. Com havia fet una dècada abans Magic Johnson. I així d’altres mites. I això sí i molt important, igual com Marc Màrquez, sempre amb un somriure a la boca que contagiava. Un esportista top però amb fair play. Un número 1.

En el món del bàsquet tothom sap el què ha fet, la seva vida personal ha estat digne de star sistem de Los Angeles per això ha traspassat fronteres més enllà de l’esport de la cistella. Ha estat el més popular. Digne de guió de Hollywood. El 1999 va conèixer la que ha estat la seva dona quer era ballarina quan gravaven un videoclip. Perquè Kobe, igual que d’altres esportistes com Ronaldinho, també li agradava la música. Però no es poden tocar totes les tecles i triomfar en tot. El 2003, en ple boom a l’NBA, va ser acusat d’agressió sexual a una empleada d’hotel. Les estrelles també s’equivoquen. Va haver de pagar per tancar el cas després de demanar perdó públicament. Això sí, empreses com McDonalds o Nutella, no li van perdonar retirant-li els patrocinis. Les crítiques li van ploure amb força i va intentar buscar refugi sota un sobrenom: Black Mamba que ho va agafar de la pel·lícula Kill Bill. La serp negra. El seu adeu de les pistes la va anunciar amb una carta. Una carta única que es va fer viral i que serviria per fer un curtmetratge que guanyaria un Òscar sota el nom de “Dear Basketball” i rodejat de l’animador de Disney Glen Keane i el compositor John Williams, creador de la banda sonora de la saga «Star Wars».

Amb la seva dona van fer una pausa a la relació però van tornar-hi. Kobe sempre havia mostrat la seva frustració de no tenir un fill, un hereu. Va tenir quatre filles. I si la Gianna va morir amb ell era perquè els lligava el bàsquet, jugava a l’acadèmia que tenia Kobe, la Mamba. I l’accident es va produir anant a un partit. Perquè es va produir en helicòpter? Perquè si els futbolistes avui en dia tenen avions privats, Kobe Bryant tenia el seu helicòpter particular. Li costava un milió de dòlars de manteniment a l’any i el feia servir a diari per evitar el trànsit de Los Angeles. Ho feia des de que era jugador. A Catalunya Kobe va calar amb força per la cultura que tenim del bàsquet, perquè va guanyar dos anells de l’NBA amb el seu amic Pau Gasol, amb qui tenien molts més interessos més enllà del bàsquet, perquè parlava castellà, perquè coneixia el país i perquè xalava del tiki-taka del Barça com ell mateix reconeixia.

Una vida de pel·lícula, una vida tallada per la tragèdia, una vida amb un guió macabra. Com el d’Elvis Presley. El què segur que li hauria agradat a Kobe seria com deia la cançó de la llegenda de Graceland: “Love me tender, love me true”, que l’estimessin de veritat. S’ho ha guanyat, sens, dubtes. Perquè morts prematures no toquen mai. I perquè darrera d’aquesta estrella ni havia una altre, que era l’estrella de Kobe, que era la seva filla i només tenia 13 anys. Des de Fotlipou el nostre petit homenatge a un mite de l’esport Mundial. DEP Kobe.

  • Comparteix