Recosir el país

Hi ha hagut una expressió que en aquests anys de l'anomenat procés ha fet fortuna entre benpensants, equidistants, frasants diversos i també, perquè no dir-ho, ànimes càndides de bona fe. Em refereixo a la frase que precisament titula aquest article, recosir el país. Recosir-lo en el sentit ulsteritzant, com si aquí visquéssim com ho fan als barris de Derry, separats entre catòlics i protestants. Un país trencat socialment per culpa dels independentistes, que van tenir el pervers atreviment de demanar que s'obrís el cadenat tot exercint la mateixa sobirania de la qual en fan ús els nostres veïns espanyols i francesos. Talment com si Catalunya patís un esquinç emocional a resultes de fer un referèndum on es va obligar la població a votar a punta de pistola, com si als patis de les escoles es perseguís la canalla que parla en castellà, o com si als controls de carretera els agents dels Mossos d'Esquadra vexessin els ciutadans que s'atreveixen a dirigir-se a l'autoritat en un idioma que no fos la llengua de Verdaguer. I uns collons tan grans com una plaça de bous.

És per això que quan llegeixo l'expressió recosir el país no puc deixar de pensar en una terra esquarterada per unes fronteres delineades a cop de despatx, imposades per tractats internacionals i forçades a trets de canó, sang i segles d'opressió. Unes fronteres fins i tot subjugades dins de la pròpia nació, que han creat monstres al·lèrgics a tota intel·lectualitat com el blaverisme i el gonellisme, alimentats amb tota la pompa, oficialitat i diners públics d'un Govern espanyol —també el d'ara, tan progressista— on a la web del Ministerio de Cultura hi segreguen valencià i català com si fossin dues llengües diferents.

Una de les coses positives que cal agrair a l'efervescència nacional dels darrers anys ha estat el fet de començar a evidenciar molt tímidament aquestes fronteres, especialment allà on n'hi ha una que parteix la nació entre dos estats, la que separa el Principat de Catalunya entre el sud i el nord. Primer van ser les urnes i la xarxa de complicitat entre militants que van guardar el secret, fent possible el referèndum de 2017. De cop i volta, irònicament, aquell gest va fer que molts catalans descobrissin que també (sic) hi havia catalans a l'altra banda de l'Albera. Després va venir la repressió i com ja phavia passat tantes vegades anys enrere, es va engegar la maquinària transfronterera de les xarxes de suport a tots els nivells —personal, polític i econòmic. Després, i més recentment, una acció del Tsunami Democràtic va fer descobrir a molts independentistes que el Pertús és una població catalana partida per la meitat i que s'hi pot anar a peu amb una passejada des de la Jonquera. Qui sap si ara, amb l'anunciat acte del conseller Comín i el president Puigdemont a Perpinyà, molts catalans descobriran que es triga si fa o no fa el mateix viatjant en cotxe de Barcelona a Tortosa que de Barcelona a la capital del Rosselló.

Recosir el país és això, sí, però recosir-lo també vol dir carregar-se la frontera mental, que és la més difícil. La de tants catalans que s'autoanomenen espanyols un cop creuen els Pirineus, que desconeixen una part de la seva nació, dient entre rialles i gracietes, que allà dalt hi parlen un català «molt estrany que sembla francès». Recosir-lo viatjant-hi, coneixent la seva gent, la seva terra i els seus costums. Perquè a Catalunya Nord també hi ha la nostra gent, la nostra terra i els nostres costums.

  • Comparteix