Gervais i el privilegi

El discurs de Ricky Gervais, presentador per cinquena i última vegada de la gala dels Globus d’Or, s’ha considerat el millor de la cerimònia. El comediant i creador de sèries com la versió de ‘The Office’ al Regne Unit o ‘After Life’ va posar en pràctica la dita “pel temps que m’hi haig d’estar, no m’hi vull encaparrar” (“para lo que me queda en el convento, me cago dentro”) i va posar en evidència la doble moral de Hollywood.

Les captures de vídeo amb les bromes sobre ‘Cats’, la preferència del granadet Leonardo DiCaprio per les joves de vint anys, o sobre el fet que els actors actuen com a paladins de la justícia social mentre treballen a sou de plataformes que exploten la mà d’obra, van circular a les xarxes socials com a càpsules que contenien la venjança de les masses contra unes elits privilegiades que, malgrat la crisi de les indústries culturals en particular i de la classe mitjana i baixa en general, no han vist desaparèixer ni un zero del seu compte corrent.

Tanmateix, la imatge d’un senyor blanc anglosaxó ben folgat de diners alliçonant un públic, homes, blancs i anglosaxons la majoria, folgats de diners tots ells, resultava inquietant. Gervais és famós per haver escrit comentaris trànsfobs a les xarxes socials. Els més recents són del desembre passat, quan li va seguir el joc a Jarvis DuPont, un personatge que parodia els activistes LGTBI, antiracistes i feministes, a les xarxes socials i a mitjans conservadors com ‘The Spectator’. Davant les acusacions de transfòbia, entre les que destaca la de l’actriu Patricia Arquette, amb una germana trans, Gervais es va defensar amb allò tan suat que eren bromes i que, si no li rius la gràcia, ets alguna cosa així com un analfabet emocional que no és capaç de copsar la subtilesa i la irreverència de l’humor.

Estic molt a favor d’emprar la ironia per, seguint el suggeriment de Santiago Gerchunoff, articular converses públiques de masses i enfotre’n-nos de tot. És per això que veure a algú com Ricky Gervais reaccionar com un escriptor ‘cipotudo’ a les crítiques als seus comentaris transfòbics una setmana, i a la següent erigir-se com l’avantguarda de la crítica social, ens hauria de fer reflexionar sobre a qui atorguem el privilegi d’emprar la ironia per formular un judici moral sobre els problemes contemporanis.

Les xarxes socials, en difuminar un pèl les jerarquies de poder que a l’espai físic creen els monopolis del discurs públic, facilita que l’humor de Gervais sigui qüestionat i que ell hagi de reaccionar en conseqüència. És en la democratització de la interpel·lació, és a dir, en el fet que ara els individus tenen més capacitat per fer que els privilegiats se sentin al·ludits, on es desvela que Gervais és irreverent sempre que el seu humor s’inscrigui en espais i marcs referencials on el subjecte que dirigeix la conversa pública sigui majoritàriament blanc, cis (és a dir, no trans) i masculí. En el moment en què deslocalitzem l’humor de Gervais i el situem en una pluralitat més gran de discursos és quan en veiem les limitacions. Tal com apunta l’actriu Júlia Barceló, les mateixes empreses diabòliques que paguen els actors són les que estenen un xec a Gervais perquè els vagi a alliçonar un cop l’any a una gala.

Tan cert és que el discurs de l’humorista britànic va ser impecable, un bon cop de puny a l’estómac de la indústria cinematogràfica, com que la seva irreverència se circumscriu a un espai i uns interlocutors determinats. Això no ens ha de dur a la censura, com pronostiquen fatalment certs intel·lectuals homes, sinó a tot el contrari: a cercar més veus iròniques que permetin enriquir la nostra manera de fer humor.

  • Comparteix