Extrema i dreta

Hi ha una Espanya -també dins de Catalunya- disposada a tot. Disposada a fer el que faci falta per garantir la imposició i la supervivència de les seves idees. I el que faci falta inclou qualsevol via, també la violenta, també la que crèiem superada quan ens intentàvem convèncer que la història no es repeteix i que la humanitat -en minúscula i en majúscula- avança.

Aquest discurs pessimista, però, no sol ser compartit entre els demòcrates. Continua imperant la convicció que res del que va passar durant el segle XX és repetible, ets un exagerat, però com vols que torni a passar allò, i per soldar aquesta convicció s'introdueixen a la conversa conceptes com Europa, la modernitat, les noves generacions o la humanitat i el segle XXI (com si fos garantia de res formar part d'aquest segle tòxic pel que fa a la protecció global dels drets humans).

Cap d'aquests conceptes em genera confiança. Crec sincerament que, el dia que aquesta gent decideixi alçar-se, Europa no aconseguirà evitar res, perquè prèviament ja l'hauran deslegitimada i fins i tot potser n'hauran prescindit. En tot cas, Europa pot avui retardar l'escomesa. Però quan creguin que han d'alçar-se, s'alçaran. El que tenen en ment és mil cops més important que un simple club d'estats.

Tampoc crec que les noves generacions siguin més demòcrates o pacifistes que les anteriors. Al contrari, són molt més dèbils ideològicament, influenciables per un populisme que, via xarxes socials, adquireixen massivament i a la carta. Som més vulnerables i radicals, embogim més per defensar idees concretes, i, sobretot, escoltem menys. Ens modulem uns discursos que retroalimentem amb la nostra gent, la que diu el que volem sentir, i tendim a ignorar els móns paral·lels i a combatre'ls sense filtres quan ens els trobem enmig del camí.

I, finalment, hi ha la qüestió de la humanitat. L'altre dia es va fer evident a la investidura de Pedro Sánchez. Quan Iglesias va mencionar Aina Vidal i el Congrés va esclatar a aplaudiments, bona part de la dreta va restar muda. Després, alguns, alliçonats per les crítiques, van intentar esmenar-ho durant les seves intervencions. Però el mal, expressat amb sinceritat quan tocava, ja estava fet.

Si fins i tot consideren enemiga a una jove que acaba d'anunciar que lluita contra el càncer, si ni amb ella els surt de dins un bri d'empatia, si ni ella mereix la més mínima estima o consideració perquè per sobre de tot hi ha la bandera, ¿quin filtre humà els queda? ¿Què els frenarà d'agafar una arma, després, per defensar aquesta bandera? ¿Què podrà impedir-los que disparin contra qui no se la sent seva?

Diria que res. Ni una Europa prescindible, ni aquest segle XXI dantesc, ni molt menys un entorn mediàtic i social que acompanyarà el seu dit fins al gatell. Tant de bo m'equivoqui.

  • Comparteix