El futbol femení contra Zozulya

L’afer Roman Zozulya ha tornat a posar en evidència que la Federació Espanyola de Futbol no només empara les mostres de nazisme, racisme, sexisme i LGTBI-fòbia presents als estadis dels clubs de futbol, sinó que protegeix aquells jugadors o aficionats que les realitzen i castiga a qui s’hi oposa, com ara l’afició del Rayo Vallecano.

No és una tendència exclusiva a Espanya. Diversos són els estudis que, arreu del món, assenyalen els camps on juguen els homes com a espais on constantment es visibilitzen i es glorifiquen les mostres més tòxiques de la masculinitat hegemònica. El resultat, en àmbits com el dels drets del col·lectiu LGTBI, és ben significatiu: al Mundial de Futbol masculí de 2018, no hi havia cap jugador obertament homosexual; al femení de l’any passat, hi havia més d’una quarantena de jugadores i entrenadores lesbianes o bisexuals. No només això, sinó que futbolistes com la Pilota d’Or Megan Rapinoe s’han erigit com a referents en la lluita pels drets LGTBI a l’esport.

Per explicar la diferència, ‘The Nation’ apunta com a possible causa els estereotips de gènere. L’homosexualitat masculina és sovint interpretada com a quelcom efeminat i, per tant, dèbil; mentre que a les dones esportistes se’ls pressuposa la capacitat de subvertir les expectatives sobre la feminitat. També destaca el fet que el futbol femení s’ha desenvolupat lluny dels focus mediàtics i institucionals, fet que li ha permès teixir una idiosincràsia allunyada de determinades expressions associades al supremascisme racial, de gènere o per opció sexual.

En qualsevol cas, el cert és que la diversitat al camp es traspassa a les grades. Ja el 2014, en motiu d’un partit entre Anglaterra i Alemanya celebrat a l’estadi de Wembley, Alice Arnold escrivia al ‘The Telegraph’ que els ambients als partits de futbol femení eren molt més segurs per a tota mena de públic –adult i infantil, de qualsevol gènere, animés a qui animés–, que no pas els masculins. Un any després, Sarah Mirk explicava a ‘Bitch Media’ que el futbol femení als Estats Units tenia molt d’èxit entre la comunitat LGTBI.

A mesura que el futbol jugat per dones va guanyant popularitat, creix la preocupació sobre com impedir que s’hi reprodueixi la violència verbal i física d’alguns aficionats del futbol masculí. És una qüestió que Suzanne Wrack va plantejar l’octubre d’aquest any al ‘The Guardian’, arran d’uns crits sobre la tragèdia de Hillsborough que un grup de l’afició del Manchester United va dedicar al Liverpool durant un partit.

Seria una llàstima que els elements més tòxics que envolten el futbol masculí s’escolessin al femení. Sobretot perquè al masculí encara li queden moltes coses per aprendre del que ha suposat, a nivell social i polític, el femení.

  • Comparteix