Com és l’abisme que s’obre dins el cap quan una persona et comunica una mala notícia, com que pateix una malaltia greu o que se li ha mort un fill. És un abisme que fa vertigen, que busca paraules i les descarta a la mateixa velocitat, un vertigen que frena les frases de recurs, òbvies, aquelles que pretenen salvar el dolor, ànims, molta força, te’n sortiràs i tota una sèrie de vaguetats buides que són per dir alguna cosa, que saps que no colen, que saps que no són veritat, però que surten pràcticament inconscients fruit del vertigen que en realitat ens voldria fer dir: joder, quina jugada. Disculpeu el llenguatge.
Disculpeu el llenguatge, però que no és això el que ens ve al cap? Que no és això el que pensa qui ho pateix? La mort és el nostre destí compartit i no hi ha res contra el que estiguem més desarmats. La mort o l’evidència de la mort en forma de malaltia greu ens paralitza, ningú ens ha ensenyat a posar-li les paraules justes a la situació.
Conec la Montse i el Jordi i el primer que m’expliquen és que el dia de Reis farà un any que el seu fill va morir. Se’l va endur una allau a la serralada blanca del Perú. I el següent és aquell silenci que fa la muntanya nevada, al cor de la Montse i el Jordi. I m’ho explica ella amb una enteresa que em fa sentir més maldestre, i se m’escapa que em puc imaginar el dolor i ella em rectifica: que no, que no em puc imaginar el dolor que sent un pare o una mare quan se li mor un fill. Perquè no és el mateix imaginar-t’ho que viure-ho. Que és una circumstància que no té ni nom.
El precipici es va fent gran al meu cervell, descarto paraules a gran velocitat i el que finalment em surt i m’allegeura és callar, deixar que parli. Escoltar-la. Escoltar que un any després, l’endemà mateix, comences una altra vida, ets una altra persona. Que el dolor i el dol és personal i intransferible i que cadascú el viu diferent, i que no hi ha res pensat per quan reps una trucada a 10.000 quilòmetres de distància que et comunica la mort del teu fill un dia de Reis, festiu. Que no saps què has de fer, que no saps on trucar, que no saps on és, que no saps per on començar. Que no saps. Que penges el telèfon i que s’ha acabat, que no hi ha res més que un buit, el silenci de la muntanya glaçada. I que després ja ets un altre.
Totes les coses que un sap quan se li ha mort algú a qui no li tocava morir-se. He vist un fill de setanta anys plorar la mort de la seva mare de noranta. Fins i tot quan la vida ja està viscuda tampoc és el moment de dir adéu. No puc imaginar, té raó la Montse, com ha de ser quedar-te sense un fill. Com és l’abisme que s’obre dins el cap.
