Imagineu-vos per un moment que les fotos que heu fet els darrers anys amb els vostres dispositius fotogràfics acaben dins d'un disc dur i no tornen a veure la llum fins al cap de vuitanta anys. Deixant de banda els dubtes tècnics que ens presenta el suport digital sobre la seva pervivència al llarg dels lustres —ningú sap exactament què passarà d'aquí a uns anys amb tot allò que acumulem en format binari— el que sembla evident és que quedaríem meravellats de fer una mirada al passat i reviure el nostre entorn de vuit dècades enrere. Poseu-vos en situació de la Catalunya de 2099 mentre intenteu reconstruir les sensacions que tindríeu a l'hora de remenar aquell disc dur perdut. Talment com una càpsula del temps viatjaríeu a la Catalunya de primers de segle (segle XXI!) i, en el meu cas, podríeu veure les imatges de la Consulta d'Arenys de 2009, l'acampada del 15M de 2011, les grans manifestacions independentistes d'aquests darrers anys, la Consulta de 2014 i les protestes pel desallotjament de Can Vies del mateix any, les victòries del Barça de l'era Guardiola, els successius governs independentistes i els fluxos electorals al Parlament de Catalunya, l'atemptat de la Rambla de Barcelona i el referèndum d'octubre de 2017, la proclamació de la República dels vuit segons, l'aplicació del 155, els presos, l'exili, el judici, la sentència, el Tsunami i la batalla d'Urquinaona del 18 d'octubre de 2019. Tot plegat, és clar, amanit amb una gran quantitat d'imatges d'entrevistes de la vida social i cultural del país: des de pagesos fins a oficinistes passant per músics i ramaders. I molt més: milers de fotografies sobre cultura popular, vida quotidiana i paisatges urbans i rurals. Costa d'imaginar —com a mínim a mi— les sensacions que causaria a qui destapés aquella càpsula temporal, de la mateixa manera que se'm fa difícil pensar com serà la Catalunya de 2099.
Però que ningú es pensi que això només pot passar amb aquells que, per sort o per desgràcia, ens dediquem a la fotografia de forma professional. La democratització de la tecnologia a fet que pràcticament tothom porti un aparell fotogràfic a la butxaca amb el mateix aparell des d'un truca, paga el menú d'un restaurant, revisa el correu electrònic o lloga un cotxe. Quines sensacions causarien aquelles fotos fetes amb el mòbil si les revisessin els nostres hereus vuitanta anys després? Fa vertigen només de pensar-ho, oi?
La realitat sempre supera la ficció, cert, però no sabem què passarà d'aquí a vuit dècades. El que sí que sabem que aquestes coses passen i recentment en tenim una mostra ben clara amb la publicació de La capsa vermella (Comanegra, 2019) amb les fotografies d'Antoni Campañà. Durant dècades les fotografies d'aquest fotògraf català van quedar "voluntàriament" amagades dins d'una capsa al garatge d'una casa de Sant Cugat del Vallès. Primer amagades per salvar-les de l'espoli franquista i després oblidades, segurament per atenuar el dolor d'uns anys convulsos. I és que en aquella capsa vermella on hi havia més de 5.000 fotografies ocultes i hi havia un fons inèdit d'imatges de la Guerra Civil que constitueixen sense cap mena de dubte, el darrer tresor fotogràfic descobert a Catalunya. Talment com la famosa Maleta Mexicana de Taro, Capa i Chim, les fotografies de Campañà —d'una qualitat supèrbia— ens mostren els anys convulsos de la cruenta guerra del 36-39, amb els terrorífics efectes dels bombardejos, la misèria i la mort als carrers de Barcelona. Però també la bellesa i el romanticisme dels primers combatents. A la maleta de Campañà també hi havia les desfilades franquistes del 39 amb els tancs alemanys rosegant les llambordes, un cop els colpistes entren a Barcelona, però molt més impactants han estat per a mi les imatges de preguerra de la Patum de Berga de 1936, on també hi podem veure una imatge nocturna del salt de Plens de la festa berguedana.
Tot això i més és el que hi trobareu a La capsa vermella, una obra imprescindible editada i contextualitzada sota la mirada atenta i el rigor històric de tres referents del reporterisme, el fotoperiodisme i la historiografia del país: Plàcid Garcia-Planas, David Ramos i Arnau González i Vilalta. Un viatge en el temps ple d'emocions i unes imatges colpidores carregades de bellesa i una tècnica admirable.
