El diàleg

Dialogar. Darrerament se'n parla molt de dialogar, de negociar, de parlar. De fer política, vaja. Al cap i a la a fi la política seria això: gestionar a través de l'autoritat que t'atorga el fet de ser una representació popular i fer-ho a través del pacte, la negociació i la paraula. De fet, el concepte diàleg és un mot tan preuat que la majoria de polítics se'l volen fer seu a tota costa. El diàleg s'entén —com a norma general— com una cosa positiva, un valor apreciat en política que acostuma a deixa l'adversari que es nega a abordar-lo com un dèspota i en general, com un mal professional.

La política és un art que requereix tenir una bona combinació de fermesa, cintura, oratòria, perspectiva històrica i la bona gestió. Cadascuna d'aquestes aptituds cal aplicar-les en la seva justa mesura i totes elles són imprescindibles. Cal tenir fermesa en política per ser fidels als principis de tots aquells que t'han votat, és evident. Però també cal tenir la cintura necessària per a poder bastir ponts, negociar i pactar quan és necessari. No es pot fer política sense tenir bona oratòria perquè has de poder-te comunicar bé amb els teus però també et cal arribar als que no són teus si el que pretens és governar. És imprescindible tenir perspectiva històrica per tal de llegir bé el present i el futur: rarament s'aconsegueixen resultats diferents quan els protagonistes i els actes es repeteixen quasi de forma exacta malgrat els separin lustres de diferència. Però evidentment res de tot això serveix si no se sap gestionar. Gestionar els diners, l'aplicació de les lleis, gestionar els temps i també tot allò que es diu i es deixa de dir, es fa i es deixa de fer.

Però tot això que és tan clar i meridià val per a quasi qualsevol lloc del món menys quan pretens fer política amb l'Estat espanyol. No cal anar gaire lluny per rascar titulars de fa unes setmanes durant la darrera campanya electoral i veure com el diàleg —amb els independentistes catalans— és un valor que per a la majoria de polítics espanyols resta més que no pas suma. És ara, amb el nou resultat electoral obra i gràcia de l'estadista Pedro Sánchez, que la paraula diàleg sembla haver-se despullat una mica dels prejudicis identitaris que posen sempre per davant la inviolable unitat de la sagrada Espanya que la voluntat popular, la democràcia o una cosa tan necessària en política com el diàleg entre dues veus discordants. Per tant aquest és un diàleg circumstancial, forçat per la situació i no pas per voluntat pròpia, un detall importantíssim a tenir en compte d'algú que només necessita una abstenció al Congreso dels Diputados per tal d'assolir el poder. El diàleg sempre és necessari en política. Però no s'ha d'oblidar que no hi ha res a negociar sense certa capacitat coercitiva per aconseguir que el teu adversari cedeixi algunes de les seves aspiracions i reconegui part de les teves. És així de senzill.

Doncs ara penseu amb certa perspectiva històrica —dels darrers 40 anys, per exemple— de les relacions entre Espanya i la Catalunya autonòmica, analitzeu quina capacitat coercitiva tenen els polítics independentistes i quin grau de necessitat de diàleg hi ha ara mateix al si del PSOE. Agafeu tots aquests ingredients, els poseu dins d'un recipient i els sacsegeu bé. Serviu el còctel ben fred i ja em direu com queda, perquè si us pensàveu que us ho endevinés jo... anàveu ben apanyats.

  • Comparteix