La resistència

En un temps de consum ràpid, bulímic, diria, en què ho cremem tot en poc temps, topar-me en una sola setmana amb dos establiments a Barcelona amb 90 anys de vida és excepcional i una bona notícia. En un temps on massa sovint veiem com locals emblemàtics abaixen la persiana per sempre, desapareixen fent desaparèixer també l'essència de Barcelona, porto dos oasis per als nostàlgics. I dic nostàlgics perquè hi ha un punt en què arribo a pensar que aquesta pena per perdre la Barcelona que hem conegut fa gran, però en el fons penso que és una tragèdia de veritat. Si Barcelona els perd, perd Barcelona.

El primer, la bodega El Sidral al carrer Dos de Maig. La seva és una història contra el canvi de Barcelona. Noranta anys després continua amb l'esperit de fer barri, tot i que ha anat canviant de mans. Ara en fa quatre que la porta la Núria, qui ja va haver de tancar un altre establiment emblemàtic, en aquest cas del Raval, i ara també li toca lluitar contra tots els canvis a l'entorn de la plaça de les Glòries.

Parèntesi: aquest article no és un article de resistència als canvis, és un article de resistència contra els canvis que esborren la personalitat de les ciutats. És com la cirurgia estètica, mal feta ja en veiem els resultats.

La Núria fa barri a El Sidral, però contra tots els elements. La transformació de les Glòries canvia els hàbits dels veïns i la clientela ha canviat des que van tancar els Encants Vells. L'últim agost ha estat especialment dur per la Núria a El Sidral, però fer barri té el seu premi. Un veí assidu va fer un tuit un dia, modestament, fent una crida per portar clients a El Sidral. Els seus tres-cents seguidors el van convertir en milers de retuits i m'agrada i en nous clients i en una nova oportunitat i en un nou sentit d'explicar coses a Twitter i en un nou sentit de tenir una bodega i cuidar els clients. En un nou sentit per seguir apujant la persiana cada dia.

El segon establiment nonagenari és un clàssic de la ciutat i del Raval, i que funciona molt bé. Al carrer de la Cera hi ha el Can Lluís, un restaurant on s'hi menja vida per les quatre parets, i on s'hi menja molt bé. Diria que és difícil trobar un cas igual a Barcelona: els noranta anys de vida de Can Lluís són noranta anys de la vida de la família del Ferran i la Júlia. Van aixecar el negoci els avis del Ferran, hi van passar després els seus pares fins que els va arribar a ells el torn de fer que el restaurant continués sent una peça indestriable de la vida del barri, que també és una mica la vida del Paral·lel. Ja els han començat a agafar el relleu els seus fills, la quarta generació, l'horitzó, segur, mai imaginat pels seus besavis. Quin orgull.

El Sidral i el Can Lluís són dos exemples de la resistència a Barcelona, una ciutat que canvia molt i molt ràpidament, moltes vegades a millor, però que corre el risc de perdre tota la seva expressivitat, fins i tot l'ànima. Substituir un establiment per un altre és molt fàcil i ràpid, cosa de calers i poc més. Però qui substituirà les ànimes que les Núries i els Ferrans dels locals emblemàtics que fan de Barcelona una ciutat diferent a qualsevol altra?

  • Comparteix