Com un tsunami

Estimat Jordi,

Em va dir la Txell que t'havien fet arribar l'article que vaig escriure fa unes setmanes i que t'havia agradat molt. Això em va fer molt i molt feliç, Jordi. Saber que malgrat els murs de formigó, els barrots i el martell implacable d'aquell mot tan pervertit anomenat «justícia» no t'impedeix ser una mica més lliure a través dels llibres, les cartes i els articles que t'arriben, m'omple el cor per seguir escrivint cada cop que en tinc ocasió. No saps com et penso tot sovint. A cada acte i a cada manifestació recordo el teu optimisme desbordant i l'empatia que ho impregnava tot quan apareixies somrient aguantant una pancarta o agafant un micròfon malgrat la incertesa, les garrotades i els embats constants d'un Estat que ens voldria a tots com tu, tancats dins d'una cel·la. I saps què, Jordi? Que em sembla que no sóc l'únic que et té tan present. Som milers els que hem après una mica del teu tarannà, de la teva manera de veure el món, el país i les persones. Aquest optimisme és la millor medicina contra la intolerància d'aquells que prefereixen engarjolar les idees que debatre-les. El teu somriure deixa petja, crea escola. Mai oblidaré quan l'any passat et vaig veure darrere d'aquell vidre gruixut a Lledoners. Saps què és el que més em va impactar, Jordi? Que malgrat tot vas ser tu qui vas acabar animant-nos als que estàvem a fora. Estaves més enèrgic tu entre barrots que nosaltres al carrer i això ho tinc sempre present.

Com ja saps aquestes setmanes els carrers han tornat a bullir. Dos anys després del vostre empresonament i amb una sentència esperpèntica sobre les vostres vides, la resposta ha estat implacable. La ràtzia del 23 de setembre contra els activistes independentistes dels CDR que també han acabat empresonats, va acabar de fer vessar el got. La gent ha sortit al carrer col·lapsant l'aeroport, tallant carreteres i fent-se sentir de la millor manera que ha sabut i com mai abans ho havia fet. Una de les coses que més m'ha impressionat d'aquestes protestes ha estat veure la transversalitat generacional dels manifestants que, determinats a fer-se sentir, no han dubtat a inundar els carrers malgrat les conseqüències d'un Estat cada dia més repressiu, intolerant i autoritari.

No cal Jordi, que t'expliqui com està el panorama, ho saps prou bé. En només dos anys hem passat de fer un referèndum desobeint l'Estat —amb perillosíssimes urnes clandestines— a tenir desenes de persones empresonades per la seva activitat política... i sembla que ningú té intenció d'aturar-ho. Hem vist l'extrema dreta emergir com mai abans no ho havia fet. Mentre els cínics acusaven l'independentisme de despertar el feixisme, el PP, Cs i fins i tot el PSOE, han comprat sense contemplacions el discurs de Vox pel que respecta a la unitat d'Espanya. Els mateixos mitjans de comunicació que han demonitzat l'independentisme dia sí i dia també, han banalitzat l'extrema dreta fins a convertir-la en mainstream. Entre tots han fet de Vox un partit legítim, una opció vàlida, «democràtica»; sense entendre que els partits com Vox utilitzen precisament la democràcia per a destruir-la quan aconsegueixen esgarrapar una mica de poder. Els camins de la intolerància i del feixisme ja els coneixem perquè ens els explica la història dels morts abandonats als vorals de les carreteres que segueixen colgats de tones de terra i d'injustícia.

Però veient tot això qualsevol diria que les negres tempestes ho emplenen tot i que d'aquesta no ens en sortirem, Jordi. Però jo crec que no és així i n'estic segur que tu també ho penses. Estic més que convençut que de tot plegat en sortirem més forts i més determinats. Si les tropes de Felip V no van poder aniquilar-nos fa tres segles a cops de balla de canó i de baioneta, no ho faran ara els sicaris encorbatats del seu parent Borbó. La bèstia crida, gesticula i mossega perquè se sap ferida. L'Estat ha entrat en una dinàmica autodestructiva on cada pas que fa per impedir que es trenqui, s'acaba tornant més dèbil i vulnerable. A cada mesura repressiva neixen milers de veus que diuen que ja n'hi ha prou. A cada nova sentència venjativa apareix una nova lupa internacional preguntant-se què coi hi passa a Espanya. A cada llei injusta es posa en qüestió cada cop més aquella faula de la transició modèlica, pacífica i democràtica. I és així com cada dia que passa som més les persones decidides a lluitar. Mica en mica, gota a gota, com una gran onada plena de força que avança lentament, silent però imparable i que quan arribi a port s'ho endurà tot i mai res ja no serà com abans. Com un tsunami, Jordi, talment com un Tsunami.

  • Comparteix