Margarit

No sé llegir poesia. A l’escola vaig aprendre a llegir literatura, un camp que ara descobreixo infinit, però que durant anys tenia malentès com a sinònim de prosa. Novel·la romàntica, històrica, fins i tot de ciència ficció. Molt més endavant vaig trencar la barrera contruïda a base d’un seguit de reticències personals i que ara em semblen absurdes que em separaven de l’assaig. La no ficció m’assalta com un complement anhelat i imprescindible per a la feina de periodista. L’embat és tan fort, que des de fa un temps la majoria dels llibres que cauen a les meves mans són cròniques sobre moments polítics, nous corrents de filosofia, reculls periodístics o teories sobre el feminisme i les seves derivades. Llibres que són eines de treball, encara que els hagi de llegir fora de la feina. La literatura de ficció ha quedat relagada als períodes de vacances: estiu, sobretot, i amb una mica de sort, Nadal. Ara caic en la marmita de la poesia, que durant anys va quedar tan injustament relegada a la fredor del recompte de síl·labes i a l’hermetisme de les estructures de rima consonant o assonant. La mètrica, massa a prop de la ciència.

Diu Margarit que un poeta ha de buscar sempre la veritat, però que arriba un moment en què veritat i bellesa competeixen en l’horitzó del vers. És ell, Joan Margarit, qui m’hi ha fet caure en aquesta marmita. Ell, un orfebre de la paraula, capaç de trobar un rere l’altre tots els mots que encadenen una visió, un sentiment, una carícia. Paraules que la resta només aspirem a combinar, maldestres, amb algun adjectiu que vol brillar i que com a molt aconsegueix rimar. Ell fa que flueixin, com si haguessin nascut per anar així totes juntes, una darrera l’altra, per aquest ordre, amb aquesta coma aquí i aquest punt, com un suspir, més enllà.

Com hauria estat la meva vida fins ara si hagués perdut la por abans a la poesia. Si hagués esperat cada tardor, com li he llegit a la Care Santos, el nou llibre de Margarit.

Diu que la poesia és una eina contra el dolor i la tristesa, d’on sempre se surt més consolat. Per molts desconsols, Margarit amb el teu vers com a eina ben a prop.

De tantes llunes deixa la vida en la mirada la lluna grisa.

 

191115 LAURA3

  • Comparteix