Tres coses per reflexionar sobre el Tsunami

Vaig sortir cap al Pertús el dilluns a les 19 hores i vaig tornar a casa el dimarts a les 22. Han estat 27 hores molt intenses i tinc la sensació que necessitaré molt de temps per pensar en tot el que he vist, sentit i pensat al llarg de tot el periple. Però necessito compartir tres reflexions urgents. La primera de caràcter personal, la segona de caràcter col·lectiu i la tercera de caràcter polític.

Personalment. Ens han acostumat a sentir-nos petits, gairebé insignificants. El tsunami de notícies que cada dia ens confirma que el món és un lloc on regna la guerra, la injustícia i la pobresa ens fa sentir que l'únic paper que se'ns reserva és el d'espectadors de la catàstrofe. Espectadors als quals només se'ns deixa la possibilitat de pregar "virgencita, que me quede como estoy". Estic convençut que sentir això, durant molt de temps i de manera constant, ens enverina i ens obliga a tenir por de no ser els següents de la llista enorme d'ignomínies. Veure un pont majestuós entre dos Estats ocupat per uns quants milers de persones és la millor metàfora per foragitar la por. Si els estats són aquells monstres que tenen raons inhumanes, el viaducte entre Espanya i França ocupat és el reclam d'humanitat més potent que puc imaginar. Un reclam que foragita la por i en retorna la humanitat.

Col·lectivament. Vaig veure gent que, per primera vegada ocupava una autopista, que per primera vegada feia cadenes humanes per portar pedres a una barricada, que per primera vegada s'empassava activament la por d'enfrontar-se amb homes armats fins les dents. Gent que per primera vegada es decidia a desobeir de manera flagrant. No perquè la por hagués desaparegut sinó perquè una nova convicció naixia. Està bé tallar autopistes? Està bé no fer cas de les ordres de la policia? Hi ha gent que fa molt temps que té clar que si, que està bé. Però aquesta consciència no ve dictada per la natura sinó que s'aprèn, es contagia, avança i retrocedeix dintre els grups humans. El Tsunami Democràtic en acció fa que la convicció que tenim tot el dret a dir prou creixi i s'estengui com una taca d'oli. Digui el que digui Marlaska i la raó d'Estat, tallar autopistes està bé. De fet es podria dir que, en les circumstàncies que vivim, no fer-ho és el més perillós perquè ens volen fer triar entre tallar autopistes i empassar-nos l'intolerable. Si ens fan triar entre tallar autopistes o acceptar la presó arbitrària, cal triar autopista. Si ens obliguen a triar entre tallar autopistes o acceptar que allò que votem a les urnes pot ser esborrat sense explicacions, cal tallar autopistes. Aquesta consciència s'aprèn i la millor escola és una autopista tallada.

Políticament. El dimarts al migdia, entre les 13 i les 16:30 el Tsunami Democràtic es va aturar. Calia recarregar les piles. Vam anar a un bar de La Junquera que tenia sintonitzada TVE a les seves dues pantalles. Allà es podia veure, sense veu, la signatura de l'acord entre Podemos i PSOE. Però encara que els amos del bar haguessin posat el volum al màxim, tot plegat hagués sonat llunyà, molt llunyà, com la veu d'un món ofegat en les seves pròpies impotències. Respecto profundament l'esperança que aquest soroll de fons pugui representar per milions de persones. Menysprear l'esperança aliena sincera és menysprear l'esperança pròpia. Però les esperances, com la consciència que tallar autopistes és el correcte, es contagien, avancen i retrocedeixen. I no puc evitar pensar que les esperances que tenen com únic objectiu fugir de la por, tenen poc recorregut i ens fan més petits. No menysprearé l'alleujament que senten milions de persones que veuen que se signa un acord que podria impedir que el feixisme de Vox arribés al poder. Però des de l'autopista estant, aquell soroll de fons és això: soroll de fons. De veritat només ens deixen triar entre Vox i PSOE? Com hem arribat a sentir alegria per un govern d'un PSOE que al 15M ja vam dir que és igual al PP? És com si ens fessin triar entre morir de gana o menjar un pa sec. És clar que triarem el pa sec, volem viure, no volem morir. Però, des de l'autopista estant, no puc evitar pensar que aquesta mena de tries són la causa de tanta guerra, tanta injustícia i tanta pobresa. Un treball de merda o cap treball. Una casa humida i freda o cap casa. Una tristesa llarga o la mort.

No hem nascut per això. Ni com a persones, ni com a col·lectiu ni com éssers polítics. Per això tenim el deure de no deixar-nos intimidar i tallar totes les autopistes per on circulen els mercaders de la desesperança i del mal menor. Sort a tothom. I siguem Tsunami. Fins que entenguin que no hem vingut a menjar pa sec.

  • Comparteix