La campanya de la CUP

Els pescadors surten amb la barca i poca estona després ja han deixat força enrere el port. La mar està esvalotada, les onades fan respecte. Però el repte no els fa por perquè saben el que es fan, no és el primer cop que s'hi posen en aquestes condicions. Tiren endavant mentre l'aigua va trencant amb la proa i els esquitxos cada vegada van tenint més contingut. Unes condicions difícils que, per cert, no pateixen sols. Les altres barques que intenten fer-se amb la seva part del botí, un pèl més enllà, també passen pel mateix tràngol.

Però els amics de la nostra barca avui estan de sort. La incertesa els dura ben poc perquè de seguida, gairebé sense buscar-ho, la divina providència els col·loca sota seu, un pèl a l'esquerra de la barca, allà, el veus?, un banc immens de peixos de tota mena. Peixos daurats, bellugadissos, vivíssims. Quin bé de déu, els hauríeu de veure. N'hi ha a milers, sembla un passatge bíblic. Peixos que demanen ser pescats, que ho criden des de l'aigua, se senten perfectament, pesqueu-nos, som aquí, mireu com ens movem, com brillem, som vostres. Els peixos més loquaços del Mediterrani. Si poguessin, pujarien a clavar-se l'ham. Però no poden, són peixos. Criden i prou.

Els pescadors corren a mirar l'enrenou. Arrambats a la banda esquerra de la barca, somriuen i comenten l'aparició. Alguns d'ells no havien vist mai res igual. Sentiu com criden? Senten com criden. El català dels peixos és exquisit, n'hi ha algun que diries que ve de les aigües de l'Empordà. Pesqueu-nos, feu el puto favor de treure'ns d'aquesta aigua que ens ofega, recolliu-nos amb la xarxa més robusta i imperforable que tingueu. No paren de moure's, l'agitació és altíssima. Alguns salten per fer-se més vistosos, per acostar-se una mica més a la barca. Com si fossin salmons escalant el riu, quina gràcia.

I ara shhht, fem molt de silenci, perquè aquí és on hem de concentrar totes les càmeres del món, veniu, periodistes. Veniu i fixeu-vos bé amb el que passarà ara, observeu-ho bé. Perquè el que fan els pescadors... El que fan els pescadors és agafar les xarxes i anar-se'n cap a l'altra banda de la barca, allà on no hi ha cridòria, ni salts, ni brillantor, ni nervis. Allà on la borratxera de peixos queda lluny. I en aquell no-lloc, enmig de la buidor i amb tota la convicció del món, és on els nostres protagonistes llencen les xarxes.

Els peixos miren l'escena amb estupefacció. Què fan?, s'exclamen. Hauríem d'haver cridat més fort?, es pregunten. Però que no han vist com brillàvem?, s'indignen. Si poguessin, ara cremarien l'aigua. Però no tenen temps de cremar-la perquè la vida passa de pressa, la d'un peix encara més, i uns instants després un d'ells crida ei, companys, mireu. Mireu allà baix. S'acosta una altra barca, la veieu? I tots la veuen, i tots la troben tant o més bonica que l'anterior, i mireu quin pescador més interessant que la porta, ens està somrient? Ens està somrient. I quina xarxa tan seductora, i quina cua tan preciosa, que potser això no va d'una sola barca.

  • Comparteix