El rei imposat

Diumenge al vespre vam viure la prèvia de la rebuda del Borbó, Felip VI, digne successor de l'infame monarca que té l'honor d'haver posat nom allà on expulsem femtes i orins tot recordant-nos des de 1714 de la seva sang blava. Des dels temps de Felip V no han estat pocs els successius intents d'aniquilar el poble català, però una i altra volta han estat empreses inútils. Renaixent de les pròpies cendres hem sabut sobreviure als constants embats que en nom d'una dinastia , d'un imperi o d'un Estat, hi ha hagut per escapçar-nos de forma definitiva. I no només no ho han aconseguit sinó que cada dia estan més a prop de lliurar-nos definitivament d'aquesta tirania postmoderna anomenada Espanya.

D'aquell imperi on mai no es ponia el sol només en queda un record borrós, llunyà i carrincló de les colònies d'ultramar. Ni les Filipines ni Amèrica i ni tan sols el Sàhara. Només Ceuta, Melilla, les Illes Canàries i totes les nacions sotmeses a la península Ibèrica amb Catalunya —la joia de la corona— com a punta de llança d'un Estat escleròtic. Espanya ha pogut triar: seduir a la britànica com han intentat fer amb Escòcia o imposar a la hispànica, amb l'evident resultat del que passa a Catalunya. És a dir, la miopia espanyola ha causat la pitjor crisi territorial de l'Estat des de la pèrdua de Cuba l'any 1898. Hauria de ser digne d'estudi a totes les universitats del món la capacitat infinita que han tingut els mandataris espanyols de convertir els sotmesos súbdits que somniaven en l'encaix de Catalunya a Espanya en fervents independentistes en tan pocs anys. Però qui sap si quan se n'adonin ja serà —afortunadament per a nosaltres— massa tard per redreçar el timó.

I com a mostra de tot plegat la nova visita del Borbó. Tot esperant el que passi aquesta tarda (escric aquest article dilluns 4 de bon matí) jo m'ho pensaria dues vegades a l'hora de trepitjar una terra que et rep a cop de cassolada, repic d'esquellots i càntics que rimen amb guillotina. No es pot pretendre erigir-se com la més alta institució de l'Estat —per gràcia de Déu, de Franco i del seu ADN— i alhora fer-nos creure que som ciutadans d'un país lliure. O ciutadans lliures o súbdits coaccionats per la força de les armes, però totes dues coses al mateix temps són totalment incompatibles.

  • Comparteix