Els obstacles al diàleg

És impossible renegar del concepte de "diàleg". Enfrontaments molt més profunds, dolorosos i antics que el que vivim a Catalunya han acabat en una taula de negociació. Per tant, malgrat la duresa de la situació que vivim al nostre país, crec que ningú mitjanament entenimentat pot demonitzar la idea del diàleg. Negar-se al diàleg és una via morta. Dit això: aixecar la bandera del diàleg de manera falsa és l'obstacle més gran perquè existeixi un veritable diàleg entre parts enfrontades.

El tema del diàleg, la mediació i la resolució de conflictes és complex. Existeix tota una branca d'estudis sobre això, abundant bibliografia històrica, experiències internacionals i teories que s'han anat acumulant al llarg dels anys. Jo, ho admeto, no tinc la formació teòrica necessària per fer un assaig sobre el tema. Però no m'importa, perquè no ho vull fer. Ja hi ha qui assumeix aquesta tasca. Aquests dies les pàgines s'omplen d'abanderats del diàleg. Per una banda tenim els que, de manera sincera (pels seus coneixements, per la seva trajectòria o perquè senten la responsabilitat de donar una resposta) ens aporten punts de vista interessants a tenir en compte. Per una altra banda (i lamentablement són majoria) trobem un exèrcit d'impostors que amaguen sota la bandera del diàleg la seva imposició i impostura o, en el millor dels casos, la seva absoluta buidor política en mig d'un moment excepcional. Saludo als primers i deploro als segons. Però si em poso a escriure aquestes línies, no és per intentar trobar cap "punt mitjà" ni cap "mínim comú denominador" ni per descriure com hauria de ser el mecanisme que ens portés a la solució del conflicte. Escric per reivindicar el meu dret a estar en un dels bàndols enfrontats, el dret a sentir-me agredit, a estar enfadat i, en definitiva, a dir: "això és inacceptable" i "per aquí no passo".

Que facin la seva feina els teòrics, però reivindico el meu dret a estar absolutament indignat amb els 100 anys de presó. Conec a la majoria dels que es passaran anys a la presó i em fa mal, em crema, em deshumanitza anar cada nit a dormir sabent que aquella gent està entre reixes. Reivindico el meu dret a dir que això no és just. No vull "desescalar". No hi ha punt intermedi entre, per exemple, Carme Forcadell a casa seva i Carme Forcadell a la presó.

Que teoritzin els experts, però reivindico el meu dret a no buscar punts mitjans entre qui ordena donar cops i qui els rep. M'és igual si el referèndum era "fake", si Artur Mas no sé què o si el reglament del Parlament diu no sé quants. Han pegat els meus veïns, han llevat ulls als meus companys, han empresonat injustament persones. No veig la gamma de grisos entre un cap de cabells blancs i la porra negra que el colpeja.

Que imaginin taules de diàleg els entesos, però reivindico el meu dret a posar-me furiós davant una màquina judicial, policial, política i mediàtica infiltrada per les clavegueres, que es dedica a mentir sobre el que veig cada dia amb els meus ulls, que rebenta la realitat, l'enverina i la converteix en odi.

Que opinin els mediadors i que trobin els errors comesos per les parts. Estic disposat a assumir que ningú té la raó completa, que tothom comet errors i que "els meus" han fet coses malament. Però fins i tot així, que no comptin amb mi per entonar un mea culpa autocrític que no tingui en compte que aquí no hi ha dues parts iguals. Cap Govern de la Generalitat ha enviat a Madrid a la policia a picar ningú. Cap poder judicial català ha imposat presó a cap polític de la resta de l'Estat. Les banderes m'importen ben poc, però no són totes iguals. Algunes tenen un exèrcit darrere. Altres no.

Reivindico aquest dret a sentir-me part i no mediador. Tinc el dret i l'obligació de prendre partit, de no acceptar graus en l'exercici de drets que crec inalienables. Tinc dret a no voler negociar l'innegociable. I tinc el dret (i l'obligació) de dir alt i clar que no puc acceptar dialogar amb qui em violenta. Tinc dret a no voler negociar la dignitat i tinc l'obligació de no acceptar cap imposició disfressada de diàleg.

Deia al principi i em refermo: haurà d'haver-hi diàleg i espero que arribi com més aviat millor. Seguiré llegint els experts, els mediadors i els teòrics per intentar entendre com puc contribuir a fer possible un horitzó d'enteniment i pacte. Però senyors teòrics: no veig cap possibilitat de pacte si el pacte implica negociar de quina mida és la vulneració de drets. No veig cap acord possible que no faci seure les parts en igualtat de condicions. Vosaltres sou els que sabeu. Però per si us interessa, no veig que sigui possible cap acord que tingui com a objectiu negociar el grau de subordinació. Vosaltres sou els experts i ja ens direu. Però crec que l'únic diàleg possible i resolutiu ha de poder ser entès per les persones a qui afecta, no només pels entesos en la matèria, els acadèmics i la gent il·lustrada. El conflicte que estem vivint afecta milions de persones, de tots els àmbits i, per tant, qualsevol plantejament ha de ser entès i admès per la majoria d'aquestes persones. I el que jo estic veient, a les presons, als carrers, als jutjats, als furgons policials i a les clavegueres mediàtiques, no ho puc admetre.

  • Comparteix